CONFINATS
Futbol
DIA 37
L’altre dia no sé qui va fer una piulada dient que aquests dies hem après que podem viure sense futbolistes, però que no ho podem fer sense metges. És cert i me n’alegro, perquè si vostès em segueixen –i segueixen els articles d’A la 3, on fa anys que escric– m’hauran llegit en més d’una ocasió lamentant-me que entre els ídols dels nostres fills hi hagi més futbolistes que metges; i del disbarat d’alguns sous desorbitats que hi ha en el terreny esportiu, i que potser ara es posaran a lloc. Recordo una enquesta feta entre joves relativament recent en què la conclusió era reveladora: un 26% dels nens en edat escolar volien ser futbolistes. Haurà canviat això, ara que aplaudim el personal sanitari cada dia a les vuit? No ho sé. Presidents del Barça –veient el guirigall vergonyós que tenen muntat aquests dies– potser no, no ho voldran ser. I ara no es pensin que tinc res en contra del futbol. Al contrari. El trobo a faltar. Soc dels que espero la represa de la lliga. I dels que aposten perquè, si no hi pot haver públic, juguin a porta tancada i nosaltres els veiem a la tele confinats des de casa.