Invencions

El temps, de molt la nostra invenció més artificial i “com que estava vinculada als planetes que giraven sobre el seu eix, tan arbitrària com ho podria ser, per exemple, un càlcul basat en el creixement dels arbres o el procés de desintegració d’una pedra calcària, encara més tenint en compte que el dia solar pel qual ens regim no és una mesura exacta”. Així arrenca la reflexió sobre el temps que fa Jacques Austerlitz, el protagonista que dona nom a la novel.la, amb aquest cognom, de l’alemany W.G. Sebald, que llegeixo aquests dies de confinament en l’edició de Flâneur. Escrita amb frases llargues em recorda la manera de parlar d’alguns dels tertulians que enyoro de retrobar. La tècnica del domini de la subordinada et garanteix, en un plató amb càmeres robotitzades, que se’t pugui veure per pantalla. Però això són figues d’un altre paner. Austerlitz és la història d’un nen jueu, refugiat i adoptat a Gal·les el 1940, que va entenent que sempre ha estat molt sol. Però això de la solitud que també és mostra de vida i mort d’aquestes setmanes, no m’ha sacsejat tant (en la lectura d’aquest llibre) com aquesta altra idea del temps com a artifici. I mira que en té, de poder, el temps, amb aquest domini i aquesta urgència de l’actualitat. Si, tal com pensa aquest personatge, el temps no passés, no hagués passat, i si tots els moments coexistissin simultàniament? Com entendríem la pandèmia que ens assota. De fet durant molts mesos ja fèiem com si el que passava a la Xina no existís, i ara voldríem que no hagués passat aquí. O que haguéssim tingut els tests des del primer dia. Quan ets a l’hospital ja es té aquesta sensació que el món fa la seva sense tu, que s’està fora del temps. No cal dir ja si s’és mort o moribund. Aleshores el càlcul és un altre, les xifres alimenten l’estadística. Però també aquí hi ha moltes maneres de comptar, si ets a l’hospital o ets a casa, encara que acabis fent el darrer viatge a la terra.