Quan tornem als carrers

No n’estic segura, però posaria la mà al foc que quan es comenci a suavitzar el confinament hi haurà molt poca voluntat de seguir les regles. És a dir, que tothom entendrà i assumirà com un bé propi la paraula llibertat i omplirà els carrers i les places més enllà de les normes que l’administració establirà per garantir la seguretat. Penso sobretot en les famílies amb nens petits que han esgotat tots i cadascun dels recursos per entretenir una mainada ofegada per haver de moure’s en uns metres quadrats determinats. La imaginació dels pares s’ha posat a prova durant les vint-i-quatre hores dia rere dia, i la tensió i els nervis han estat amenaçant darrere de la porta. Per tant, quan aquells que donen les ordres decideixin que trencar l’aïllament ja no és perillós per a la salut, ja cal que tinguin clar que ni les multes econòmiques ni la presència policial podran aturar la riuada de persones que assaltaran els espais públics. Fa pocs dies, parlant amb un psicòleg, em comentava que malgrat que som éssers amb una capacitat d’adaptació enorme, no és bo que prenguen les situacions anòmales com la que estem vivint com un costum. Perquè acostumar-se a les limitacions, a les parets, a la distància emocional i a parlar amb els ulls perquè les boques estan tancades amb mascaretes no és bo. Gens bo. I quan ens deixin sortir perquè el virus haurà encetat el seu viatge definitiu cap a la curació, llavors sí que ocuparem l’espai que és de tots, però que també ens és propi. I ens trobarà més grassos, amb els cabells més blancs i amb la pell més clara. I segur que més reflexius, potser més malcarats i crítics amb els polítics i amb un grapat de bones intencions, la majoria de les quals no es faran mai realitat. Quan acabi aquest confinament, perquè acabarà, prendrem els carrers i les places de nou, encara que ja no siguem les mateixes persones. Potser sí que haurem après a mirar el món d’una altra manera. Tant de bo això no duri només uns dies.