De reüll
Corrent una marató
Encetada la cinquena setmana de confinament, una
comença a tenir complex d’atleta en una marató. He de confessar que no n’he fet mai cap, però els símptomes són els mateixos que relaten els corredors. Diuen que hi ha un moment en la cursa, normalment quan ja vas per la meitat, en què has d’afrontar el moment psicològic més important. Les cames pesen i el cap comença a fer-te males jugades i et fa dubtar de la capacitat d’arribar a la meta. És pràcticament un instant però és en aquest moment quan has de refermar la força de voluntat.
Doncs passaria alguna cosa semblant amb el confinament, amb l’agreujant que en aquest cas no sabem on està situada la línia d’arribada. Molts ciutadans fa 37 dies que són a casa, sortint al carrer només per anar a comprar. I els nens, ni tan sols això. Al principi, es tenien les piles carregades amb capacitat d’improvisació i d’afrontar la incertesa amb humor, originalitat i creativitat. De mica en mica, l’excepcionalitat es converteix en rutina i és en aquest moment quan les cames comencen a pesar i el cap et vol fer dubtar. Com en les maratons, la feblesa només dura un petit instant. Perquè després de tant esforç ens hem guanyat el premi d’arribar a la meta. I perquè, mentre vas fent camí, hi ha moltes coses que s’han revalorat. A casa, per exemple, les abraçades s’han multiplicat per mil. És com un glop d’aigua reparador que et permet seguir corrent.