Barbers del 23 de febrer

Fa poc vaig veure per televisió una pel·lícula d’argument sobre el cop d’estat del 23 de febrer del 1981, el de Tejero, Armada, Milans del Bosch i tota la patuleia. Tot i ser de producció recent, i amb recursos econòmics i artístics catalans, es movia dins un aire de prudència i amb peus molt de plom. Ningú no acaba de quedar malament, del rei en avall. Quaranta anys després, encara no es poden anomenar carallots els carallots? Per què es fan noves pel·lícules sobre aquells fets, si no es pot parlar clar? Hi tenia un paper rellevant en Joan, Juan, Juanito, García Carrés, l’únic civil colpista jutjat. N’hi devia haver més però ell era el més burro. Tothom a Mataró ha sabut sempre que era burro, ja des de col·legi. El van condemnar a quatre anys de presó. Un cop enllestits, el vaig veure un matí assegut al bar La Granja de la Rambla fent el vermut tot sol. Gras que petava, la cadira d’alumini suplicava que es busqués un altre seient. Devia haver vingut de Madrid per veure els seus parents, els Carrés del carrer Massevà. Es pot ser del carrer Massevà, petit, estret i arraulit, i ser un gàngster, un mafiós i coses pitjors. Se’l va involucrar molt en els assassinats del advocats del carrer Atocha de Madrid. El seu oncle, el senyor Vicenç Carrés, una bellíssima persona que ens servia cada diumenge altruísticament els resultats del futbol base a El Punt del Maresme, se l’estimava resignadament: “Què voleu, és el meu nebot.”

Quan vaig veure en Juanito al bar jo ja havia canviat de barber. El meu de tota la vida, que ja ho havia estat de l’avi i del pare, participava de les idees que havien animat Tejero. Els seus clients, amb més afició. Quan jo entrava, callaven. Perquè poguessin parlar amb llibertat em vaig buscar un altre perfilador. Costava un ull de la cara però el jove que m’atenia, vestit de Toni Miró, anava per feina i es mantenia en silenci. Un dia el va trencar. Em va explicar que quan feia el servei havia rasurat cada matí les galtes de Jaime Milans del Bosch, inquilí de la presó que depenia de la seva caserna. “Em va triar perquè era de Mataró: “¡un paisano no me va a cortar la yugular!” Els Milans del Bosch tenen la casa pairal, una de les més impressionants del país, a Sant Vicenç de Montalt, població veïna. Ara li han canviat el nom contaminant, però sempre serà can Milans del Bosch. El barber m’explicava amb delectació i orgull la deferència del general. Vaig mirar les navalles. Totes plegades. Vaig mirar les ampolles de colònia: Hugo Boss. L’antic barber tenia Floïd. No hi he tornat més. L’antic barber es va jubilar. Un dels seus empleats, l’Àngel, es va plantar pel seu compte. Era el més discret i callat de l’antic equip. Encara ho és, i m’aplica al clatell una colònia de marca no t’hi fixis que és molt refrescant.