Les lliçons de la pandèmia

Vivim temps d’excepcionalitat. Fa setmanes que estem confinats als nostres domicilis, sense sortir al carrer, i, quan ho fem, obligats per la necessitat, assistim a escenes apocalíptiques. Quan escric aquesta crònica, just acabo d’arribar del supermercat, una activitat quotidiana que s’ha convertit, per efecte del coronavirus, en tota una experiència. Els clients, disciplinats, anaven protegits amb mascaretes i guants i es mantenien a una distància prudencial, sense parlar-se i sense intercanviar una mirada, un gest de complicitat. L’experiència del confinament també ens està permetent redescobrir-nos. Vivim més temps amb les persones properes i enyorem més allò que donàvem per suposat, ens sentim més solidaris amb els veïns i més agraïts amb els servidors públics, sobretot amb aquells que vetllen per la nostra salut. Més enllà de les actituds d’alguns, pocs, moguts per l’instint incívic o per la por, la pandèmia està estimulant la solidaritat, el comunitarisme, i també la defensa de tot allò que és públic. El problema no és només l’excepcionalitat del present, sinó sobretot les incerteses del futur. O, dit en altres paraules, saber què en quedarà, de la pandèmia, com serà el món quan sortim del nostre confinament. La nostra vida ja tenia incerteses. Les malalties, la precarietat laboral, la manca de sortides per a molta gent. Però, en el fons del tot, estava caracteritzada per l’estabilitat, per la comoditat. Es fa difícil fer previsions sobre l’endemà, i encara més sobre allò que ens espera en els propers mesos o anys. El passat ens ofereix exemples, catàstrofes que la humanitat va saber o va poder superar. Però cap sembla vàlid per utilitzar-lo com a model. La humanitat ha demostrat, a bastament, la seva capacitat per superar les grans crisis, ja fossin les pestes del segle XIV o la grip del 1918; totes, afrontades en unes condicions molt més precàries. El gran repte és saber si haurem après, tots i cadascun de nosaltres, les lliçons que ens ha ofert la pandèmia.