Diari d’un confinat

Vaig cap a la setena setmana de confinament. Una operació de menisc em va fer avançar el període de reclusió i a hores d’ara, puc dir que n’estic ben tip. Les hores passen certament dins d’un cert ordre. Soc dels que emet consells sobre l’ordre i les rutines per tal que el cervell no es vegi capgirat. Soc ordenat de mena, amb poques excepcions perquè així puc reduir el petit caos que m’envolta. Em dedico a l’atenció psicològica i a la formació, camps complementaris però diferents, i el confinament m’ha permès avançar feina i ordenar l’actual. Procuro no mirar gaire la televisió, poc, coincidint amb els telenotícies i per veure alguna pel·lícula al vespre. Aconsello ser prudent en el consum de notícies i en l’ús de les xarxes socials. M’aplico allò que predico, tot el que puc. Llegeixo, pinto i escric, cada dia. Faig bicicleta estàtica perquè la rehabilitació que havia de fer ni l’he iniciada. Són sis quilòmetres de pedaleig que cada tarda, seguint un documental de La2, em fan passar la mitja hora d’exercici com si res. Surto a les vuit a aplaudir els sanitaris, policies, transportistes, caixers i caixeres dels supermercats, venedors de queviures i m’aplaudeixo per seguir el confinament de forma responsable. A tots ells, el nostre aplaudiment. Des del balcó, veig dues senyores que treuen el gos a la plaça pública perquè facin les seves feines, en el mateix lloc on després jugaran els nens. Els rètols ho prohibeixen de forma explícita. És l’hora de sopar i res de nou em fa obrir els ulls que no sigui, poc, l’actualització de les dades. Dades i més dades, com si això fos el que interessa al ciutadà. Després, la ciutat s’enfosqueix i retorna al seu descans, menys notori que fa uns mesos. La nit es fa més llarga i costa d’agafar el son. Dos terços dels ciutadans pateixen insomni reactiu a la situació, no dormen bé, no dormim prou bé. L’endemà, comença de nou la jornada.

La ciutat no presenta novetats. Veureu que no en parlo gaire i no sé si això és gaire positiu, això de la manca de novetats. La pandèmia ha centrat tot l’interès mediàtic, fins i tot obviant la dels polítics, els de la corrupció i aquells que no han fet cap gest d’ajustament dels seus salaris. Observo atònit la desorientació dels responsables de les respectives carteres i el poc enginy que tenen a l’hora de prendre determinacions. Lents en les reaccions, cauts en les decisions, pobres en recursos, en idees i marcs mentals, desconeixedors del comportament humà i dels grups. Caldrien sociòlegs i psicòlegs en els comitès de crisi en lloc de militars.

Les contradiccions formen part de la vida i també d’aquesta crisi. Les recomanacions que fem des de la psicologia és evitar l’excés d’informació i dosificar-la fent ús de fonts fiables per evitar els enganys que ens arriben a través de les xarxes socials. Contràriament, les mitjans de comunicació ens saturen amb informació del desenvolupament de la pandèmia amb comunicats, dades, de salut i de comitès tècnics, contraprogramant rodes de premsa, amb debats d’experts, entrevistes a epidemiòlegs, experts, metges, infermeres (no hi ha infermers), redactors, corresponsals, tertulians, famílies, polítics i comparatives que contribueixen a la desorientació i a l’augment de la incertesa que tanta por genera. L’efecte és contrari al que es pretén, perquè hem passat de la informació a la intoxicació informativa. Captar audiència a partir d’una programació quasi monotemàtica provoca un altre focus de transmissió perillosa: la infointoxicació.