La baula més feble

Mentre els països occidentals (Estats Units, la UE, el Regne Unit) debaten abrandadament com finançar la reconstrucció de les seves economies, creix l’alarma sobre els estralls irreparables que l’expansió de la Covid-19 pot causar al continent africà, la baula més feble de la cadena global. L’ONU ha avisat, aquesta setmana, que la pandèmia i l’aturada productiva s’han afegit a crisis humanitàries ja existents, i que això ha format una “tempesta perfecta” que amenaça de provocar “fams de proporcions bíbliques” en les regions més vulnerables del planeta. Especialment a l’Àfrica, on es concentren conflictes armats, plagues d’insectes i els efectes del canvi climàtic.

Amb gairebé uns 30.000 casos confirmats, el continent ocupa, de moment, la part baixa en el rànquing dels més de 2,7 milions d’infectats a escala global. Amb tot, els africans ja estan pagant el cost econòmic de la pandèmia amb la caiguda dels seus principals ingressos. “El preu de les primeres matèries ha col·lapsat, les remeses s’han esgotat, els turistes s’han allunyat, els inversors han retirat milers de milions de dòlars, fet que ha forçat depreciacions de moneda” que encariran els aliments i el servei del deute, explica David Pilling, al Financial Times. Per fer front a la situació d’emergència, els ministres de Finances del G20 van acordar, el 15 d’abril, una moratòria d’un any en el pagament del deute als 76 països més pobres del món, incloent-n’hi una quarantena de l’Àfrica subsahariana. Segons el Banc Mundial la darrera dècada el deute públic africà s’ha duplicat fins a situar-se avui en els 365.000 milions de dòlars. Un 40% del deute el tenen amb la Xina.

Molts economistes africans, però, consideren la moratòria insuficient i defensen la cancel·lació completa. “La moratòria permet ajornar els venciments, però no soluciona el problema”, explica Regis Hounkpè, d’InterGlobe Conseils. La pressió s’adreça als països occidentals, però també a la Xina, principal creditor del continent, acusada sovint de neocolonialisme a l’Àfrica per la seva política d’interessos baixos a canvi d’afavorir-hi exportacions i de garantir-se el subministrament de primeres matèries i l’adquisició d’infraestructures.

Si l’actual emergència sanitària no es considera prou argument per cancel·lar el deute, caldrà tenir en compte que, si s’abandona Àfrica a la seva sort, les conseqüències d’aquesta nova crisi humanitària continental tindran un impacte en la resta del món, començant per Europa.