Caiguda lliure
Passeig amb nen
Hem fet el que teníem permís de fer i hem sortit amb el nen a passejar. Ho dic amb l’obediència preventiva amb què em fico el carnet d’identitat a la butxaca, per si de cas ens atura algun agent. Per què ens haurien d’aturar, si no fem res mal fet? Perquè ara tot és arbitrari, com la mateixa mort. De bon matí, he estudiat l’escenari des del balcó que dona a la carretera. Ni un sol vehicle a cap dels quatre carrils. Ningú tampoc pel carrer, excepte una noia que passejava el gos vestida amb un xandall fluorescent. He calculat que l’arc d’un quilòmetre traçat amb compàs dona per a una certa alegria ambulatòria, més que no pas si projecto una línia recta cap a enlloc, de manera que he explorat també les vistes des de la galeria que dona al darrere, a les terrasses dels veïns i a un angle de plaça amb una vora d’arbres que just ara floreixen. Se’m fa difícil mesurar la distància a què tenim dret sense incórrer en la il·legalitat. Potser podrem arribar fins a la gasolinera i tornar. O fins al polígon industrial i tornar. Vaig fer aquest mateix camí un cop que vaig haver de deixar el cotxe al mecànic i no volia esperar la furgoneta del taller perquè m’acostés al centre. És un camí enmig de descampats, olor de petroli i matolls que creixen a la bona de déu i fan unes mates sarmentoses, encara que al damunt els quedi flotant una mena de tofa esponjosa i volàtil. No és una ruta gaire invitadora per convèncer el nen d’aprofitar el permís per sortir.
Entro a la seva habitació: encara dorm, i seguirà fent-ho fins al migdia. És a mi, que em rosega la impaciència. Ell ja viu en un món imaginari la major part del temps, i aquesta situació és més una oportunitat d’estar amb nosaltres i llevar-se tard que no pas un trastorn. Ho porten molt millor del que ens pensem, almenys els d’una certa edat, els més petits, m’imagino, i els que comencen a ser grans, potser. Cap a l’hora de dinar, finalment sortim. A mig passeig, inopinadament m’afiguro Ginger Rogers i Fred Astaire sortint-nos al pas amb un dels seus balls de saló, somrient i giravoltant sense deixar de lliscar, i Gene Kelly venint des de l’altra vorera, saltant a les basses que va deixar la pluja fa una setmana per celebrar frenèticament el petó de la dona que estima. Em cauen al damunt les imatges que són ara la meva vida de clausura, les d’un documental sobre pel·lícules musicals que vam veure ahir a la nit, com fa dies que penso també en el bacil del feixisme que Camus va encarnar en una plaga enviada a una ciutat feliç. “Saps quin equip és el Notthingham Forest?”, m’interromp el nen sense deixar de donar puntades a una pedreta. “Ni idea”. “Doncs és un històric de la segona divisió anglesa que va arribar a guanyar la lliga i la Champions.”