Keep calm
‘It goes on’
La primera temporada d’After Life (Netflix) era una combinació excel·lent entre la pena i l’humor. El repte de Ricky Gervais, conegut pel seu sarcasme feridor, per una voluntat explícita d’ensorrar convencions, era fer possible mantenir l’alenada nihilista del personatge i explicar, alhora, una història sentimental. I, al mateix temps, en un altre gir inesperat, barrejar la tristesa que fereix l’ànima amb una mirada penetrant, tallant i lúcida a un univers de personatges estrafolaris que formen part de la tradició més genuïna de la comèdia britànica.
La segona temporada ha rebut crítiques molt diverses. Algunes diuen que es confirma el tremp de la primera i d’altres afirmen que Gervais ha caigut en un pou narratiu del qual no pot sortir, amb unes redundàncies que no fan sinó reproduir moltes de les coses que ja sabíem. Jo soc dels primers. En aquesta nova entrega d’After Life, l’humor desmesurat es controla (tot i que amb pics hilarants, políticament incorrectes, destralers) en benefici de l’exercici continu d’una enyorança sense límit que a mi em fa pensar en el dietari que C.S. Lewis va escriure poc després de morir la seva dona, Una pena en observació. És cert que, aquí, el nihilisme és el nord, a diferència d’un Lewis que lluitava per evitar-lo, entestat a mantenir, com Job, un diàleg amb el Déu que havia permès aquella desgràcia. Gervais –el Tony Johnson de la sèrie– no va tan enllà, perquè no hi creu. Només creu en allò que ha perdut. “No és que vulgui fer les coses que feia amb ella; el que vull és fer-les amb ella.” I ja no pot. En el món de perdedors on viu, l’entorn de l’estrambòtica redacció de la Tambury Gazette, s’imposa una aflicció constant, quasi sense pauses. Però també una petita esperança. No res. Un personatge comença a citar el poeta Robert Frost i la dona que l’escolta identifica el text. Allò els ajunta. Potser és el missatge (l’únic) amb què podem confiar: “Puc resumir en tres paraules el que he après de la vida: la vida continua.” It goes on.