Emergència

L’impacte devastador que pot tenir l’epidèmia no serà abordat amb les mateixes probabilitats d’èxit. En el pitjor escenari, Lagarde preveia una caiguda mitjana del 15% del PIB europeu. Alguns estats se n’escaparan amb un petit sotrac en temps (setmanes) i quantitat (per sota del 10%) i d’altres estaran a la banda alta en temps (mesos) i caiguda de PIB (prop del 20%). Espanya és al segon grup. I hi és per defectes estructurals propis i del règim que ens mana. Sobredimensionat en burocràcia, amb tendències jacobines innates, amb economia basada en els serveis amb salaris miserables, amplis territoris subsidiats i amb poques zones tractores industrials i tecnològiques d’alt valor afegit.

La reconstrucció social i econòmica només serà possible si des del km 0 s’estableixen acords socials entre la ciutadania organitzada en empreses i treballadors, entitats, tercer sector i ajuntaments. Caldrà refiar-se d’un mateix i poc de les administracions superiors. En aquests acords s’hi hauran d’incloure sacrificis inevitables i, per això, és clau la participació àmplia en les decisions, on el triangle polítics-tècnics-ciutadans funcioni. L’altre dia escoltava el vicepresident Aragonès marcant els tres punts del pla de represa econòmica: 1. Economia de la vida (sanitat, educació, etc.); 2. Indústria 4.0 i digitalització; 3. Transició energètica. Reconstruir no pot ser tornar a com ho teníem tot, sinó, amb escassedat de recursos, apostar pels segments que poden generar més ocupació de qualitat i ajudar a incrementar els ingressos públics.

La reconstrucció social que implica una aposta per la salut i l’educació, vol dir també ser prou autocrítics sobre allò que no és eficient en aquests dos àmbits que es mengen la major part dels pressupostos de la Generalitat. Però, al final, pujant des de baix els consensos, arribarem a una muralla que és la d’un estat vinculat a la casta oligàrquica i amb una vocació de control i no de servei, com s’està comprovant en l’obsessió malaltissa d’autoritarisme en la gestió del coronavirus. Amb vel·leïtats policial-militaristes insòlites a l’Europa civilitzada. I on la funció d’àmbits sencers de l’Estat no és col·laborar sinó atemorir. No és estrany, doncs, que en estudis sociològics que fa pocs dies comentava Jordi Muñoz Espanya liderés el rànquing europeu de desconfiança entre ciutadans i polítics.

Per això, en la confrontació, social o nacional, en qualsevol taula de negociació, sigui catalana, sigui espanyola, s’ha de plantejar com a punt zero un pla d’emergència democràtica amb punts que havien estat compromesos pel PSOE o Podemos: supressió de la llei mordassa, canvis en el codi penal per homologar-lo amb Europa, lleis de nomenament de les cúpules del poder judicial, transparència en el finançament públic de mitjans de comunicació privats, preservació dels drets i les llibertats individuals amb el fre al control digital de la població. I supressió de tots els efectes devastadors de l’autogovern posteriors al 155 i a l’estat d’alarma.