Temps d’alquímia

Obro el poemari i recalo en uns versos de Maria Àngels Anglada: “No tanquem les farmàcies./ Molt pocs són els qui venen a cercar-hi remeis/ o bé un toc de bellesa.” Els tossuts apotecaris són els poetes que regalen a dojo “l’ambre i el foc d’aquest vell alambí: el cor”. Maria Àngels Anglada és tan subtil i ferma amb la paraula com ho va ser amb la vida, tot un exemple d’actitud ètica que pren valor en temps incerts. El poema Persistència està dedicat a un altre alquimista, Josep Palau i Fabre, i m’ajuda a desconnectar de les notícies.

He tancat la ràdio fa una estona, en el precís moment que el tècnic de so, una de les poques persones que és a l’estudi en directe, perquè ha de donar pas a presentadors i col·laboradors que fan la secció des de casa, punxava el pack de publicitat. Evito escoltar tot allò que em pot fer perdre la calma que vaig guanyant al llarg del dia de manera esforçada. Molts anuncis són de bancs que parlen de bones intencions i d’ajuts ficticis que no es concretaran pràcticament en res, bancs –alguns de rescatats amb diner públic que no serà mai rescabalat– que es permeten gastar més en publicitat perquè surten beneficiats per la situació actual, que ens obliga a pagar-ho tot amb Visa. M’estalvio sentir el devessall d’incerteses anunciades com si fossin certituds i que servirà els interessos d’entitats com ara Bankia, que deu voler rentar-se la cara davant els consumidors desmemoriats. Intento silenciar la xerrameca que molts mitjans de comunicació, asfixiats per la situació econòmica i mancats de nous subscriptors que els donin encara més suport, anuncien per poder sobreviure. Tanmateix, sort que existeixen. La realitat és tossuda i ens va mostrant que la llibertat d’expressió, igual que la vital, requereix un compromís ferm i que la gratuïtat informativa sol passar factura.

Al llarg d’aquestes setmanes de reclusió hem vist caure moltes màscares –foranes i pròpies–, però jo em vull quedar amb el bé més preuat, que és la capacitat de cultivar la vida interior, que aporta tranquil·litat d’esperit. Temps en família –ni que sigui per barallar-se una mica–, hores per ordenar i escriure, per compartir converses virtuals, per esbandir el sentiment de fragilitat humana amb la confiança en el moment present. Temps per llegir entrevistes endarrerides, com ara la que Bernat Salvà va fer a Juliette Binoche en la 66a edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià, quan l’actriu afirmava: “Tenim dins nostre una part humana que és la que ens porta a voler conquerir les coses i hem de prendre’n consciència i intentar canviar les coses. Hem de passar del tenir al ser.”

És una idea que complementa la que proposa la biòloga especialista en immunologia Adelaida Sarukhan, en el sentit que ens cal prendre consciència sobre el clima i aturar la desforestació i la invasió d’hàbitats per prevenir nous virus. Aquesta podria ser una bona alquímia. Alguns poetes ho han sabut sempre, han practicat l’alquímia dels mots en l’obra i han procurat destil·lar l’essència de la vida en l’alambí del cor.