Tornar a quina normalitat?

No falla. Ha estat arribar el bon temps, el solet que ja escalfa, els arbres que s’omplen de fulles i els nòrdics que ja fan nosa, perquè a l’administració central li hagin entrat les presses per programar la fi del confinament. Això sí, de manera esglaonada i amb una llista de normes que farien les delícies dels Germans Marx, tant per poc específiques com per poc aplicables. Ha arribat la primavera i l’economia trinxada del país que pitjor ha respost a l’emergència sanitària –no ho dic jo, ho diu un estudi independent realitzat a Austràlia– no pot esperar més i necessita tornar a reactivar-se encara que diàriament la xifra de morts arribi a 300, que no hi hagi cap cura contra el virus i que les vacunes s’estiguin, tot just, cuinant a foc molt i molt lent. El president Pedro Sánchez –amb un lideratge sota mínims, amb discursos que no connecten i amb un orgull difícil de superar– va definir l’altre dia el futur més immediat com la “nova normalitat”. És a dir, una manera diferent d’entomar una situació que ja ens era habitual.

Anem a pams. Aquesta nova normalitat fa referència a la vida abans de la pandèmia o a la vida durant la pandèmia? Perquè durant el confinament també s’ha creat una mena de quotidianitat embolcallada de retallades a les llibertats individuals i col·lectives que tots hem acabat comprant empesos per la por o per l’esperança que una actitud col·laborativa era el millor. Un confinament que ha evidenciat com d’infrafinançat tenim el sistema sanitari, que ha portat l’exèrcit al carrer amb l’excusa de fer unes feines de desinfecció més que discutibles, que ha retallat competències territorials perquè “este virus lo paramos unidos”, que ha deixat en evidència dues, tres i les vegades que es vulgui a un govern superat per les circumstàncies i a una oposició incapaç d’ajudar. Jo aquesta normalitat no la vull per a res i per això reclamo construir-ne una altra amb fonaments més sòlids i que aprengui dels errors. Ens hi posem?