La destrucció de la veritat

McKay Coppins va publicar, el 10 de febrer a The Atlantic, un article molt interessant sobre la desinformació. McKay explica com va crear un perfil fals, es va apuntar a grups afins a Trump i va començar a rebre videoclips que presentaven una realitat totalment contraposada a la que ell havia estat seguint en directe sobre l’impeachment del president. I fins i tot a ell, un professional de la informació, el va dur a qüestionar-se cada titular i noticia que llegia. Això era el veritable objectiu de la campanya: crear confusió i sembrar el dubte.

El 2016, amb el suport de Cambridge Analytica, una empresa anglesa especialitzada a influir sobre comunitats a través de mitjans socials i de les dades sobre una multitud de votants americans que va obtenir fraudulentament a través de Facebook (vegeu el documental The Great Hack a Netflix), la campanya de Trump va poder fer 6 milions d’anuncis digitals (per 70.000 de Clinton) fets a mida extremadament per als votants dubtosos dels estats amb un resultat indecís (un directiu de Facebook va declarar que Trump “havia estat elegit perquè havia fet la millor campanya de propaganda digital mai vista”).

La campanya per a la reelecció de Trump, ara, també ha establert un sistema per avergonyir periodistes crítics: han creat dossiers sobre centenars de comentaristes polítics, recollint bromes o comentaris publicats a les xarxes, malgrat que siguin de fa dècades, i que puguin ser considerats desafortunats sota la correcció política d’avui dia. Quan un comentarista publica res perjudicial o molest per a Trump, es desferma una campanya de descrèdit contra ell. Això serveix per destruir la credibilitat dels principals mitjans de comunicació. I quan la premsa és afeblida, llavors esdevé només una veu més en la cacofonia de la informació disponible, sense més credibilitat que cap altra, inclosa la propaganda partidista. L’objectiu final és el relativisme de la informació. Alhora, hi ha també el perill que, conscients d’aquesta desinformació, passem a no creure res de res. En aquest cas, la desinformació també ha guanyat.

I aquesta mena de coses són generalitzables a tot el món, i cada cop augmentaran més. Hem de ser conscients, doncs, que hi ha desfermada una guerra sense quarter als mitjans socials pel relat de la veritat al nostre cervell. I que, molts cops, els missatges i informacions que s’alineen amb les nostres emocions possiblement ens hauran estat servits per algú amb el propòsit d’influenciar-nos (com, per exemple, missatges enganyosos desacreditant la classe política, especialitat russa per fomentar la desafecció a la democràcia). Malauradament, això ens exigeix a tots, doncs, ser molt vigilants i crítics amb tota la informació que rebem, mentre ens mantenim exigents, però alhora evitem caure en el nihilisme informatiu.