Estat d’alarma

L’estat d’alarma era la cobertura legal imprescindible per fer front a la crisi del coronavirus. Pedro Sánchez va trigar massa a activar-lo, però ningú el va posar en dubte. Això sí, va incloure un primer error. En lloc de coordinar-se amb les administracions autonòmiques i locals, Sánchez va aplicar un 155 i es va quedar tot el poder. Per a ell, per als policies i per als militars. Certament, el confinament fins i tot podria haver estat més rigorós els primers 15 dies, com a teràpia de xoc que reclamaven alguns epidemiòlegs, i que tothom hauria entès. Però a partir de la primera pròrroga, amb prou temps per analitzar la situació amb més calma, un altre confinament era possible. Una aplicació més intel·ligent des del punt de vista de la salut pública, més quirúrgica amb el territori i l’economia, i més respectuosa amb els drets i llibertats dels ciutadans. Un debat, aquest últim, inexistent fins fa pocs dies. O, com a mínim, residual. Sánchez es va emborratxar de poder. No érem la Xina, es deia. I ho vam ser. Sánchez va actuar de manera autoritària, centralista i salvatge. Per a vergonya de Podem, els comuns i el PSC. I ho va poder fer perquè, al contrari del que es diu, la resta de partits no van actuar amb prou contundència. Començant pel PP. La demostració és que quan el PP, el PNB o ERC han pressionat, han començat a denunciar la situació i a adonar-se del poder del seu vot al Congrés, el president espanyol ha hagut de començar a rectificar. Per tant, ell s’ho ha buscat. I no pot plantejar la dicotomia o estat d’alarma o caos. Del que es tracta, ara i en el futur, és de negociar una cobertura legal, un confinament o desconfinament, més respectuós amb totes les administracions, l’economia i els ciutadans. No pot ser que, en la cultura política espanyola, pactar sigui sinònim de derrota. Ja va passar amb l’altre 155. Sense el qual, per cert, aquest estat d’alarma hauria sigut diferent. Cap govern s’hauria atrevit a liquidar l’autonomia catalana i basca. Després del 155 ja és gratis.