Adeu, Albic

Enmig d’aquest estat irreal que ha creat l’arribada del coronavirus, aquesta mena de tel confús que ha deixat caure damunt les nostres vides, la terrible notícia de la mort de la nostra estimada companya Ana Alba, víctima d’un càncer als 48 anys, ens desperta de sobte amb la força bruta i seca d’un cop de mall.

Torna al record el món d’ahir, aquell món d’excitació i de promesa configurat al voltant d’una petita redacció d’un petit gran diari, un món d’emocions compartides que hem anat perdent pel camí.

L’Ana va aterrar al diari Avui a principis d’aquest segle però ja hi havia començat a col·laborar el 1999 enviant cròniques de la guerra de Kosova. Dos anys abans, s’havia establert a Sarajevo com a periodista freelance. Parlava serbocroat, el salconduit necessari per accedir a una població que acabava de sortir d’una dramàtica guerra civil. Va ser arran d’aquella experiència balcànica que l’Ana es va convertir per a nosaltres en l’Albic.

Ja instal·lada a la redacció, va continuar cobrint la regió exiugoslava i, més tard, va estendre el seu radi d’acció al Pròxim Orient. Va viatjar a l’Iraq l’abril del 2003, poc després de la caiguda de Saddam, i va començar a informar sobre el conflicte israelianopalestí. Els companys d’aquella època recordem el viatge parroquial que va fer a Terra Santa acompanyant la seva àvia, del qual ens va explicar delicioses anècdotes. Jerusalem la tornaria a acollir uns anys més tard, el 2011 i fins avui, ja com a corresponsal d’El Periódico a Israel i Palestina.

Sota la seva aparença fràgil i delicada, s’amagava una persona d’un coratge i una sensibilitat extraordinaris, una inconformista que va saber traslladar amb les seves cròniques el sofriment dels civils traumatitzats per la guerra de Bòsnia i denunciar l’opressió dels palestins tancats en aquesta presó a cel obert que és la franja de Gaza. Detallista, rigorosa en la seva feina, capaç d’explicar el món des de baix, amb la naturalitat i la humilitat tan estranya en aquesta fira de vanitats que és la nostra professió periodística.

El dolor que ens causa la seva mort s’afegeix al que sentim per la pèrdua, també propera en el temps, d’en David Caminada, la Montse Gómez i la Montse Oliva, com l’Ana, tots ells foguejats a la redacció de l’Avui.

Ahir, llegint el torrent d’escrits i records en memòria de l’Ana, vaig captar la sinceritat del plor i l’homenatge que li dedicaven tants professionals amb els quals va coincidir en la seva curta però intensa carrera, i vaig intentar entendre el misteri del seu atractiu, la seva llum, el carisma que la va convertir en una persona realment excepcional. Vaig recordar sopars d’estiu amb els companys de secció, quan, entre birres, continuàvem les discussions sobre el moment que ens havia tocat viure: l’impacte de l’11-S, la invasió de l’Iraq, l’entrada en un nou món desconegut..., temps trepidants als quals l’Ana bolcava tota la seva passió periodística sense descuidar mai l’amistat, l’interès per les petites vides de cadascú.

Em preguntava, deia, sobre la màgia de l’Ana, les qualitats que sustentaven aquesta personalitat seva tan magnètica i que la va fer tan especial a totes les redaccions que va trepitjar. I vaig concloure que era alguna cosa relacionada amb la humanitat.