Ana Alba, l’Albic

Perdó, lectora i lector, però aquí va una de periodistes. La inèrcia del gremi a parlar de si mateix és gairebé una evidència empírica i sovint és narcisisme infundat –què més voldríem que ser tan divertits com els personatges de Primera plana...–, però quan la vida et roba una periodista com l’Ana Alba i tens una columna en blanc, escollir un tema no és una opció. Els lectors de l’Avui i els seus lectors –ara a El Periódico– coneixien la seva firma, Ana Alba, però a la redacció de l’Avui sempre va ser l’Albic (s’ha de pronunciar com si fos un cognom bosnià). Perquè sí, l’Albic, quan no viatjava com a enviada especial, et sorprenia a la redacció despenjant un telèfon i parlant en serbocroat amb una font que li completava una informació sobre els Balcans. Per a desesperació del David Caminada, a qui ella va plorar fa poc, l’Albic era una perfeccionista que desafiava l’hora de tancament. Si feia una entrevista, l’espai que se li donava al diari de l’endemà no era mai suficient: tot el que deia l’entrevistada o entrevistat li semblava de valor. I el mateix succeïa quan se li encarregava un reportatge. La seva protesta per la falta d’espai no era mai una coartada per fer literatura del jo; era com si es manifestés en nom de les persones amb qui parlava i que mereixien entrar al reportatge o a l’entrevista amb el màxim de frases. Viure de prop la seva lluita contra el càncer era i és una lliçó de coratge i generositat que irradiava combinant la gravetat del moment i el fet de no donar-se importància. Vivia pendent del tractament i, quan agafava l’avió de Jerusalem a Barcelona, la seva única obsessió era: “Quin reportatge sorgirà que no em trobi a prop?” “Quina notícia m’arrisco a perdre’m?” Passejant pel seu Poblenou i fent un cafè, sempre tenia un ull posat en què devia estar fent Netanyahu i què devia passar a Gaza mentre anotava dia i hora del tractament. Descansa en pau, t’hauria de dir. Però tu ets com ets, i segur que ja penses en un reportatge per al qual no et donen prou espai.