La seguretat i la Covid-19

Des de l’inici de la pandèmia de la Covid-19 el llenguatge i les metàfores bèl·liques han estat utilitzades de manera constant per bona part dels portaveus governamentals de l’Estat. Així, ha estat recurrent escoltar militars o polítics parlar de guerra, enemic, batalla, victòria, front, armes o de postguerra per a quan s’hagi derrotat el coronavirus. Cal preguntar-se si això obeeix a una estratègia de comunicació del govern o és purament casual. És de suposar que no és casual perquè llançaria un missatge bèl·lic sense objectiu, quan és de suposar que el govern central té una estratègia definida quan es dirigeix a la ciutadania davant una situació tan greu com la que travessa el país. Llavors, cal convenir que el llenguatge bèl·lic ha estat l’objectiu perseguit per l’executiu espanyol, i en aquest sentit s’ha d’entendre el protagonisme atorgat a l’estament militar gairebé d’igual rellevància que el de la salut en l’estratègia comunicativa del govern.

Però, en canvi, la diferència dels mitjans aportats per militars i sanitaris per combatre la pandèmia són abismals. Perquè mentre el Ministeri de Defensa pot prestar una ajuda en transport, instal·lació d’hospitals de campanya o fumigació d’espais, menesters als quals ha aportat uns 8.000 militars. El personal sanitari de les institucions públiques de la salut a Espanya sumen 513.777 persones (el 2018), als quals s’han d’afegir el personal d’altres institucions que també han prestat una ajuda inestimable. Llavors, hi ha un intent deliberat de presentar el Ministeri de Defensa com un element clau dins de l’estat d’alarma decretat pel govern perquè els militars es presentin com la principal garantia de la seguretat del país.

L’altra cara d’aquesta presència militar en la lluita contra la pandèmia ve de com s’entén el concepte de seguretat. Un concepte que no té el mateix sentit per a l’Estat que per a la ciutadania. En general, l’Estat defineix la seguretat com a protecció enfront de perills i violències que, provinguin de l’exterior o de l’interior, tenen les seves causes en extremismes violents, crim organitzat, migracions, pandèmies o amenaces d’altres estats, i, en tots els casos, busca la seva protecció per mitjans policials o militars per tenir cura de la població, les seves infraestructures i territoris. En canvi, la ciutadania, quan se li pregunta sobre els perills i violències que amenacen la seva seguretat té respostes molt diferents, i sempre d’acord amb l’estatus social al qual pertany. Perquè no té la mateixa percepció de la seguretat un sensesostre, una família monoparental o algú que està a l’atur, que una família acomodada on tots els seus membres tenen les necessitats assegurades.

Les discrepàncies entre uns i altres llavors seran enormes: els que reclamaran que per sentir-se segurs necessiten un treball, un habitatge i les necessitats bàsiques cobertes; i aquells que demanaran més seguretat enfront del delicte, encara que aquest tingui índexs molt baixos en la societat, com és el cas dels diferents territoris de l’Estat espanyol. Llavors és preocupant que la resposta davant de la pandèmia tingui una estratègia de comunicació que proposi una seguretat on militars i policies tinguin igual presència que els àmbits de salut i serveis socials. Preocupant perquè aquesta és una dinàmica pròpia d’estats autoritaris que anteposen la vigilància i el control de la ciutadania a la preservació dels drets individuals emparats en la Declaració Universal dels Drets Humans.