El risc de l’epidèmia

El director d’Emergències, Fernando Simón, apel·la a la memòria dels ciutadans per evitar més imatges de terrasses i bars atapeïts i gentades a les platges que facilitin una nova propagació del virus. Hi apel·lava tot recordant la situació del personal sanitari tot just fa un mes quan el col·lapse als hospitals s’aguantava d’un fil i les hospitalitzacions es comptaven per milers. Simón intentava sacsejar consciències el mateix dia que el col·lectiu d’infermeria sortia al carrer a reclamar menys aplaudiments i més millores laborals. Tanmateix dubto que aquesta memòria serveixi de res i m’inclino a pensar que l’important són les motivacions personals. Entre les persones que m’envolten començo a percebre dos tipus de comportament que, sense vacunes a la vista, sembla que han vingut per quedar-se; els que han decidit assumir el risc de contagi i reprendre la vida després de dos mesos de confinament i els que prefereixen no arriscar-se i mantenen un confinament estricte i una limitació de moviments total, alguns d’ells formen part de col·lectius vulnerables. Una divisió que genera preocupació perquè fa aflorar dues societats a ritmes diferents que pot aprofundir en la desigualtat, i és aquí on els governs haurien d’incidir. Aquest confinament té tots els números per ser recordat com un dels successos més importants dels pròxims 50 anys, però els dirigents més que apel·lar a la memòria ja haurien de parlar de futur.