Nacionalisme ‘vs.’ republicanisme

Darrerament, a Catalunya ha ressorgit el cíclic debat sobre la confrontació antitètica entre nacionalistes i no nacionalistes. Fals debat, perquè és obvi que Catalunya ha sobreviscut com a nació malgrat no disposar d’un estat. I és clar que el fet nacional és inherent en el catalanisme. Però la qüestió és una altra: parlem de la construcció nacional que faci possible la República catalana? O del que es tracta és que alguns volen mantenir el control de la identitat nacional? Com va fer durant dècades CiU i Jordi Pujol permetent-se establir fins i tot definicions de qui és català. I que ens va sotmetre a dècades de confortable autonomisme per a les elits d’aquest nacionalisme català, no ho oblidem. JxCat ho hauria de tenir molt en compte com a hereva del món convergent. La pregunta és òbvia i molt complexa alhora: algú pot definir en la Catalunya del segle XXI quina llengua, quina religió, quin origen o quina orientació sexual marca la condició de català o catalana? I, sobretot, per què cal fer-ho? Crec que el respecte a la decisió col·lectiva és l’únic que ens pot unir i definir com a nació. El fet de decidir col·lectivament, junt amb uns valors compartits de justícia i respecte als drets fonamentals. La disquisició no és entre nacionalisme o no nacionalisme, sinó entre nacionalisme republicà o nacionalisme a la contra. Avui es troba a faltar el discurs de la Muriel Casals: “La causa de la independència de Catalunya no és contra res ni contra ningú. És a favor d’una vida millor per a tothom.” La República catalana només passa per l’opció democràtica, que caldrà conquerir davant un nacionalisme excloent i impositiu com l’espanyol. Per això, l’independentisme serà republicà i integrador o no assolirà la República. Una altra cosa és que alguns el que persegueixin no sigui sumar suports que permetin forçar l’Estat espanyol a obrir la via democràtica cap a la República sinó mantenir el poder per la via de la contraposició retòrica entre nacionalismes identitaris, seguint l’esquema del pujolisme. Un error que tornaran a pagar unes quantes generacions de catalans, tant nacionalistes com no.