L’hora dels populismes

No són nous, però han evolucionat i s’han adaptat sense problemes a una societat canviant, però integrada per ciutadans que, en el fons, es deixen temptar pels mateixos patrons. S’anomenen populismes i fan referència, entre d’altres, a actituds i accions dutes a terme per personatges destacats amb l’única finalitat d’aconseguir suport social a les seves causes. El populista, per definició, ha de ser una persona sense escrúpols, amb un nivell molt d’alt autoestima, amb una capacitat de resposta àgil que no inclogui arguments, sinó atacs i crits que facin emmudir l’adversari i que presumeixi d’haver perdut el sentit del ridícul. D’icones del populisme, n’hi ha arreu, però els més reconeguts els trobem en l’àmbit de la política, on, gràcies sobretot al ressò mediàtic que es fa de tot allò que diuen, han creat escola. En concret, i després de molts d’anys de tractar-los, crec que no m’erro si identifico un dels millors populismes en la política local. N’he conegut un grapat, de líders de somriure perenne i petons forçats a la canalla i als avis que s’han mantingut en el càrrec gràcies al missatge, i no al contingut, i a saber-se envoltar d’un bon equip d’adeptes que cobreixen l’expedient. Reconec que fan bé la seva feina i que supleixen amb encant la mala gestió o justifiquen els errors culpant sempre els altres. Són mestres de l’oportunitat i de sortir a la foto, de prometre sense assegurar mai els resultats i de penjar-se totes i cadascuna de les medalles que ha aconseguit la feina de tot el grup d’acòlits. El seu carisma és a prova de denúncies, en especial de les que tenen fonament, i la seva incompetència es desfà davant una tàctica exquisida de repartir encaixades de mans, presidir homenatges i assistir a enterraments amb els ulls humits. Mestres de la disfressa i camaleònics per naturalesa, els populistes sempre tindran un lloc, perquè a tots, en un moment de feblesa, ens agrada creure en els missatges ben embolicats, encara que la capsa sigui buida.