Opinió

Vuits i nous

Dissabte al barber

Vaig demanar hora al meu barber, me’n donava que no m’anaven bé, i al final vam trobar un forat satisfactori dissabte a dos quarts de deu del matí. Abans els dissabtes eren dies d’anar al barber. A col·legi fèiem aquell dia festa, i la mare ens hi enviava. No cada dissabte, és clar, sinó quan notava al nostre clatell un tou excessiu. La gent més gran també hi anava els matins de diumenge. Feien una mica de gresca, parlaven de les seves coses, fumaven cigarrets i puros. deien que se’ls feia tard per anar a missa. La dona els renyaria. A l’estiu, la barberia obria les portes i finestres de vidre i es creava un ambient com d’El nostre home a l’Havana. Tothom anava amb mànigues de camisa arremangades. L’aigua de rentar els cabells era massa calenta. El client feia un bot, el dependent demanava perdó. A l’hivern, amb les finestres i les portes tancades semblava que havies penetrat a un casino, i més concretament al de Calle Mayor, pel·lícula que acabàvem de veure al cine del col·legi. L’amo de la barberia presumia de cultura literària espanyola. Durant tot un any va mantenir pintada al vidre de la finestra aquesta citació: “Qué es la vida? Una fricción.”

Vam quedar que hi aniria amb mascareta i guants. No tinc guants. Vaig incorporar-hi el barret. El barber em va dir: “El primer que has de fer és treure’t el barret.” Me’l vaig treure. “Després, la mascareta; ja en porto jo i no és qüestió que talli les vetes. Hi havia un altre client. Se n’esperaven d’altres que anirien desfilant tot el matí. Vaig instruir: “Talla arran, que els malalts amb pelussa semblen el doble de malalts.” Em va donar la raó: havia servit en un hospital i quan el deixava els malalts s’havien rejovenit. No sé si és el meu cas. En sortir vaig anar a comprar el diari al quiosc, que és molt a prop. Ho vaig fer amb mascareta. Els amics, els coneguts i la quiosquera no han de participar de la meva mala cara. El coronavirus i les seves exigències de protecció m’han anat a favor, l’enclaustrament inclòs.

Amb deu minuts, he quedat enllestit. El meu cap no vol grans maniobres ni excavacions. Ho dic amb pena: miro el terra i evoco els cabells que hi havia deixat a l’època d’El nostre home a l’Havana o Calle Mayor. Mais où sont les neiges d’antan?

Pregunto quant li dec. El mateix preu de quan va obrir fa molts anys i de sempre. Li dic que em cobri un doble servei, per la vegada que no he vingut. Protesta una mica. Els veïns ens hem d’ajudar. S’ha passat més de quaranta dies sense treballar. La seva filla, que l’ajuda, també se n’ha ressentit.

Ha arribat el moment de fer una pausa llarga. L’hora del trasplantament tan anunciat ja és aquí. Gràcies a tots, lectors.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia