La pipa plena

Temps dolents per als que viuen de la política. Han tingut la mala sort d’ensopegar un dels pitjors moments de la història per exercir i per donar la cara. Des de fa dos mesos que tot són anades i tornades sobre el maleït coronavirus. A la curta memòria encara hi ha el debat dels nens tancats a casa. Debat per autoritzar-los a passejar i després per poder jugar una estona, els terminis del salari vital bàsic, els ERTO i la seva extensió, els percentatges d’aforament per obrir bars i restaurants, la quarantena dels turistes, etc. Són temes en què les autoritats han anat endavant i endarrere fins a aconseguir que la ciutadania en tingui la pipa plena. Ara hem entrat en el període de les fases. Des de fa uns dies s’ha entrat en la contemplació de les fases amb la visualització diària que una població té més llibertat que d’altres depenent del lloc on viuen. Incoherències diverses que porten a poder viatjar de Puigcerdà a Palamós i no poder fer-ho de Blanes a Malgrat o prendre cafè en un bar de Tarragona i no poder visitar un familiar del poble del costat. Difícil solució que porta que tot plegat sigui un mal tràngol que només queda apaivagat a l’hora de creure els científics que afirmen que el confinament i les seves ordres i repercussions serveixen per a quelcom de la salut de la ciutadania.

Enmig d’aquesta situació dramàtica s’ha vist molta improvisació en els responsables polítics, que mai podien haver-se imaginat quan es van presentar a unes eleccions que acabarien esdevenint uns experts en pandèmies. Fa uns mesos que el debat espanyol era en exclusiva sobre el que anomenaven el “problema català” i el debat català girava al voltant de les solucions al conflicte. La pandèmia ha fet callar el debat. L’ estat d’alarma al BOE ha deixat Catalunya més que mai a les ordres de l’Estat espanyol.

Dimecres en sessions mig telemàtiques i mig presencials –un dels retrocessos més grans del parlamentarisme–, a Sánchez per un costat i a Torra per l’altre els deixaran com un drap brut. Seran l’ase dels cops amb amenaces verbals dels grups polítics, que en cap moment s’han posat a disposició dels respectius presidents en un problema universal.