El sentit comú

Encara que els polítics no parin d’apel·lar al sentit comú de la ciutadania, moltes de les seves decisions i dels seus plans de futur no hi lliguen.

En el món de la gestió es diu que, si una cosa funciona bé, més val no tocar-la; i també que, quan una situació és dolenta, és perquè alguna/es cosa/es ens hi ha/n portat. Es pot entendre que, a alguns –cada vegada menys–, la situació d’abans ja els anava prou bé; per tant, voldrien que, un cop passada la crisi, tot tornés a ser com abans. És a dir, una desigualtat esfereïdora –tan global com local–, la precarietat de les ocupacions, les presses per fer coses i consumir-ne sense fi, el creixement perpetu a costa d’un planeta que esgota els seus recursos, professions valorades més per l’audiència que tenen que no pas pels efectes pràctics de la seva feina, etc. I és que el món que s’ha trobat el virus és el que hem creat nosaltres, sigui directament o indirecta, i les generacions anteriors. En un àmbit més proper, el govern “progressista” espanyol té cura de dir unes coses i, passats uns dies, fer-ne les contràries, no fos cas que les elits i els deep states s’enfadessin. Els arguments per allargar l’estat d’alarma només són polítics; volen centralitzar-ho tot i treure qualsevol capacitat crítica del cap dels individus confinats. No ens coneixen. Volen replicar la jugada de la darrera crisi, amb el PP. Els ritmes de canvi espanyol i català no van a la mateixa velocitat. Cal anar per feina per sortir-ne aviat. La por d’allò desconegut és comprensible. Replantejar-s’ho tot és incòmode. Però ara ja sabem on ens porten les decisions que hem pres –i han pres per nosaltres–, i ens hi va la vida, la nostra i la de les futures generacions. Molts dirigents tenen al punt de mira un món que no és el que convé a la majoria d’aquest país i del planeta.