‘Memòria vintage’

Aquestes memòries de Vicenç Pagès no són cronològiques; consten de 400 entrades que venen ordenades alfabèticament, com a les enciclopèdies, i moltes resultarien magnífiques tribunes de diari o, com l’article “Solar”, propostes raonables de tesi doctoral. Parla sobretot del seu temps i escriu per a tothom. Els més vells hi trobem el que se’ns havia escapat, records des d’una altra percepció i les mil coses que explica, amanides amb un pessic d’ironia, tan detallades i precises; i per als més joves resulta un imprescindible manual de referència, que diuen. L’autor pertany a la generació boomer, que també anomena Tap o “dels progres”. Als que acumulem una dècada més (quasi de la generació silent), els anys ens permeten d’escarxofar-nos al primer pis per mirar l’espectacle que l’autor ens explica des de la platea. Compartim molt, és clar: el Drugstore del passeig de Gràcia o les consultes als volums dels diccionaris. Però nosaltres, que vam veure morir JFK i néixer els Beatles i els Stones quan l’autor venia al món, som del telèfon de maneta i de la persistent agenda de paper; de més que, ai, no hem sabut mai apalancar-nos convenientment.

Un tast. Quan dèiem cubitos, bussons i bocadillos, usàvem perfectament els pronoms febles; qui sap si tornarem a córrer després de fer footing, jogging i running; els vells (i planians) amics coneguts i saludats, ara són amics, followers i stalkers. Llavors llegir no feia vell i, ara que sabem que la felicitat resideix en les fotografies velles, trobem que tornar de marxa resulta més agradable que no pas anar-hi. Socialistes i d’altres antipujolistes i espanyolistes van encunyar el mot cultureta per fotre’s de la llengua, mentre J. Pujol feia ús de la paraula Madrid com a eufemisme, sinècdoque i prosopopeia. Els que deien Tirone Póver –la majoria– també van dir túper (no tupper). El franquisme –que no es va destruir, es va transformar– va ser una dictadura de cretins i males persones que va confegir la seva “ala esquerra” amb els meublés, els cabarets, i els ie-ie, com ara el Duo Dinámico. Victoria Vera va ser la nostra Jane Birkin... Pagès recupera el vintage (allò que no té per andròmina) d’entre el tardofranquisme i Aznar. El revisita, l’ordena i proposa aquest “tal com érem” com a mobiliari simbòlic contra l’homogeneïtzació de Google. Vaja: confegeix un compendi ple d’informació, de gran amenitat, interès i multidireccional; limitat pels anys, sí, però oceànic. Em costa riure, i llegint encara més; no havia somrigut tot sol des d’El món d’Horaci.