Keep calm
Un espai de transgressió
La frontera representa una invitació a traspassar-la, a transgredir-la i a establir lligams que desafiïn la vocació dels estats
L’historiador Josep Clara, un dels més prolífics del nostre país, acaba de publicar Històries de frontera, un recull d’articles en què el fil conductor és la ratlla imposada per les monarquies espanyola i francesa el 1659, amb el Tractat dels Pirineus. Qualsevol frontera representa un objectiu irreprimible per als estats, obsedits a separar els d’aquí dels d’allà; permanentment disposats a imposar límits, ja siguin als Pirineus o a Melilla, mentals o en forma de filferrat. Però, al mateix temps, per als ciutadans la frontera representa un repte, una invitació a traspassar-la, a transgredir-la; a establir lligams humans entre un costat i d’altre que desafiïn la vocació dels estats. Clara ens explica un munt d’exemples d’aquesta vocació de transgredir, ja sigui a partir d’un mòbil econòmic o polític. En les històries vinculades al contraban apareixen actors aparentment inversemblants, des d’un capellà de Colera que es dedicava “a llevar artículos intervenidos y delante del público y sin el menor recato, vende dichos artículos (...) una cosa impropia del hábito que viste” fins als guàrdies civils de la Jonquera que, segons un informe de la policia de Figueres del 1948, “todos ellos, probablemente sin excepción, se dedican al contrabando”. Però la transgressió que suscita la frontera té, per damunt de tot, un mòbil polític, tan antic com la mateixa existència dels estats. La que es va establir el 1659 ha estat, des de sempre, un escenari de tragèdies col·lectives, d’exilis polítics i socials, i, al mateix temps, un terreny propici per a les subversions. En el llibre, Josep Clara recorda les conspiracions republicanes del segle XIX o les que van intentar enderrocar les dictadures del segle XX. Han passat els anys, els vells estats s’han reciclat i els seus valedors proclamen als quatre vents que les fronteres ja no existeixen, i alguns, fins i tot, s’entesten a fer-nos creure que els que els combaten tenen la intenció oculta d’imposar-ne de noves. Brutal paradoxa, la d’un presoner a qui disfressen de carceller.
