Gironella, recuperat

Aquests dies de la pandèmia he llegit Un millón de muertos, de Josep M. Gironella. Vaig triar aquest llibre perquè la Covid-19 anava per llarg i la novel·la també ho és, de llarga. I, encara, tal vegada, perquè associo la Guerra Civil a les explicacions del meu pare, als anys quaranta, a la vora del foc, sense llum elèctrica, en època de restriccions, que suposaven, també, als vespres, una mena de confinament. A Gironella el vaig conèixer, de vista, en els temps d’estudiant de magisteri a Girona, als anys seixanta, a la biblioteca de la Casa de Cultura, on ell consultava l’hemeroteca. Em va fer gràcia perquè, a la Normal, el nostre professor de llengua, Fèlix Casellas, ens n’acabava de fer un acurat resum biogràfic. No he estat mai cap especialista de l’obra de Josep Maria Gironella. Malgrat això, en ocasió del centenari del naixement de l’escriptor, el periodista Víctor Gay, de part de l’Ajuntament de Darnius, em va demanar de dedicar-li una xerrada al seu poble natal, i ho vaig acceptar perquè no sé mai dir que no si puc col·laborar en temes culturals. Vaig centrar la intervenció en el comentari de Los cipreses creen en Dios –la seva primera obra famosa– i vaig aprofitar l’oportunitat per comprar, a l’exposició que hi havia muntada sobre l’autor, la segona part de la que seria després una trilogia, Un millón de muertos, que és la que he llegit ara. Tenia el llibre en cartera de fa temps, doncs, en una prestatgeria que em fa de capçal del llit i que m’hi va adaptar el meu pare, que era fuster. Gironella va morir el 3 de gener del 2003. Recordo que, llavors, jo era delegat del Departament de Cultura de la Generalitat i vaig anar a l’enterrament, a Arenys de Mar, pensant que l’escriptor estava força oblidat –no estava de moda per franquista, segons alguns– i pocs gironins li anirien a dir adeu malgrat haver parlat de Girona arreu del món. Suposo que la mateixa família es devia sorprendre quan els vaig donar el condol. Potser algun superior meu, si ho hagués sabut, m’hauria excomunicat. Jo, a la meva manera, homenatjava l’escriptor al marge de la tendència política. Tendència que, dit sigui de passada, Gironella intenta despistar prou bé en la novel·la, quan descriu els líders de la lluita fratricida d’una banda i de l’altra, subratllant virtuts i defectes, des de Líster, Modesto i el Campesino, a Franco i altres generals i els caps de la Falange i dels Requetès. Pel que m’havia comentat el pare, els perfils i els comentaris dels fets són força ajustats a la realitat.