Les dues cares de Keynes

John Maynard Keynes i Friedrich Hayek són dos economistes que ens han deixat dues obres imprescindibles i de lectura obligada: l’assaig de Keynes, publicat el 1936, Teoria general de l’ocupació. L’interès i el diner, i Hayek el 1944 va publicar Camí de servitud, que amb el temps s’ha convertit en un clàssic del liberalisme. Malgrat les controvèrsies, els dos economistes es respectaven i curiosament sovint les fronteres entre els dos pensaments no eren tan nítides. Keynes compartia amb Hayek la desconfiança respecte del socialisme i aquest admetia que, en casos d’atur crònic, la planificació podria ser bona si no es convertia en opressió. Mentre que Keynes defensava polítiques d’activació de la demanda amb endeutament, Hayek, que coneixia els efectes de la gran inflació que va viure la seva Àustria natal, ho rebatia. És el que ara torna a venir: els que creuen que hi ha d’haver barra oberta a la despesa i els que creuen que s’ha de controlar el dèficit. Curiosament, els apòstols de Keynes es deixen una cara del seu postulat, perquè Keynes tenia dues cares: estava d’acord que els països gastessin per activar la demanda, però alhora demanava que una vegada hi hagués represa s’havien d’aplicar polítiques de reducció de l’endeutament. En certa manera és el que ens critiquen els països del nord de la UE, que durant els set anys de creixement no només no hem reduït el dèficit ni l’endeutament, sinó que l’hem augmentat.

Però ara estem al bell mig de la nova crisi i, utilitzant les sàvies paraules de Titus Livi “Oblidem el que ja ha succeït, perquè ho podem lamentar però no refer”, en aquest moment cal actuar amb fermesa i decisió per aturar, el màxim que ens sigui possible, els efectes socials i econòmics que tindrà la pandèmia, i per això caldrà decisió i molts diners. Després, com ja ens ha advertit el Banc d’Espanya, haurem de fer les reformes necessàries per equilibrar els comptes i reduir l’endeutament. De totes maneres, també és cert que els polítics han de tenir prudència a l’hora d’autoritzar despeses perquè han de ser conscients que estan generant sacrificis, alguns dels quals poden arribar fins a les properes generacions, i no és de solidaris.

Un fet que genera molta angúnia és veure com molts dels responsables del món econòmic s’han situat en un encefalograma pla. No entenc com davant d’aquesta situació van passant els dies i sembla que estiguin confinats i allunyats de la realitat que s’està produint. Molts països s’han conscienciat i han creat organismes per a la reconstrucció econòmica i ja han començat a deixar clar el suport a les empreses, mentre que aquí tot segueix amb una parsimònia aclaparadora. No tinc cap mena de dubte que el gran èxit que ha tingut i té el sector sanitari per superar la crisi, que ha estat gravíssima, ha estat perquè la gestió dels hospitals l’han portat els professionals de la sanitat i no els polítics. Itàlia i França, per exemple, ja s’hi han posat. França s’ha proposat repatriar tota la producció de les empreses que necessitin ajudes estatals, i entre altres hi ha el sector de l’automoció. Cal recordar que Nissan, que forma part del grup Renault, ocupa 3.000 persones i 20.000 indirectament a Catalunya i que tot fa pensar que serà la primera que traslladarà la seva producció a França. Després tenim Peugeot, Citroën, Opel, que formen part del grup PSA, que ja estan en el focus del ministre d’Economia i Finances francès, Bruno le Maire, que en una entrevista a la ràdio BFM Business va deixar clar al sector de l’automòbil: “Si volen rebre ajuts públics, necessiten repatriar la producció dels seus vehicles.” El govern francès vol concentrar a França tota la producció dels cotxes per entrar en la nova era dels elèctrics, que són els del futur.

La diferència entre ells i Espanya és que França aprofita les ajudes per reindustrialitzar-se i el govern espanyol ha aprovat una ordre perquè les empreses espanyoles amb seus als paradisos fiscals també puguin tenir ajudes de l’Estat, sense cap condició. Això potser ens dona una pista d’aquesta paràlisi. Allà mana el ministre i aquí l’Ibex 35.