Nous temps, política vella

La nova política que ens hauria de portar els nous temps després de la pandèmia no sembla pas que truqui a la porta. Al contrari. Els pitjors vicis de la vella política han rebrotat amb força tan aviat com hem començat a sortir al carrer, com surten els cargols pels marges després de la pluja. Mentre vàrem estar tancats a casa –perquè confinats encara ho estem– es va donar un cert capteniment dels professionals de la política. Però a mesura que es van obrint portes cap a aquesta “nova normalitat” amb què ens amenacen a cops de BOE, apareixen els tics d’aquella vella, coneguda olor. Els tripijocs de Pedro Sánchez, amb el vistiplau dels seus socis de govern, per anar estirant i estirant l’estat d’alarma per fer i desfer a voluntat en són un símptoma de primer ordre. La sessió d’ahir al Congrés dels Diputats és el reflex que, com a molt, som on érem, si no anem enrere com els crancs. Pedro Sánchez recorrent al seu particular manual de resistència i aferrant-se a Ciutadans a canvi de trencar, si cal, la taula de diàleg amb el govern de Catalunya. Arrimadas vantant-se d’haver torpedinat les vies de diàleg amb els independentistes i Pablo Iglesias rentant la cara al partit taronja perquè, diu, és una dreta més civilitzada que la del PP i Vox. Rufián, acusant el PSOE de xantatgistes.

Més símptomes. El meàndric Manuel Valls reapareix després del seu confinament de luxe agitant la gastada mentida que el govern català utilitza la desgràcia per inocular l’odi a Espanya. I, encara més, i més a prop. Els dos socis de govern, JxCat i ERC, proven de desgastar-se amb tàctiques de curta volada amb l’ull posat en les enquestes pensant en els rèdits electorals que n’esperen treure.

I, mentrestant, encara no superada l’emergència sanitària i amb signes evidents de la crueltat de l’emergència social que ja tenim a sobre, el Banc d’Espanya ens adverteix que la recepta seran noves retallades i l’austeritat. Velles receptes de la vella política.