Fer les paus

Sociològicament, és un confinament; jurídicament, un arrest domiciliari; conventualment, un enclaustrament. En qualsevol cas, un meandre aquietat en el discórrer més o menys esvalotat de les aigües del riu de la vida. I una ocasió per a aquella mirada interior que et mena a un assossec en el qual, foragitat l’habitual polsim d’atribolament, hom pot fer les paus, distintes paus, que és tant com dir saldar distints deutes. I em confesso deutor empedreït i inexcusable respecte a autors injustament preterits. Ara, no sé si m’han vingut ells a mi o jo a ells, però el cert és que, malgrat aquests temps d’interdiccions, m’he pogut abraçar i estrènyer ben fort ja amb alguns (altres, pacients, continuen esperant).

Tots han acceptat la meva proposta: els assagistes, memorialistes i biògrafs, al matí; novel·listes i narradors, a la tarda. Així, del fons dels anys ha aparegut Stefan Zweig per transportar-me al “món d’ahir” (ja havia llegit aquestes seves memòries a la seva obra completa, en castellà, als anys 70, però no recordava gairebé res), regalant-me també la relectura dels seus memorables Fouché o Erasme de Rotterdam i acostant-me per primera vegada a Balzac i Montaigne. Paul Preston –sempre un valor segur com ja m’havia demostrat al seu Franco i L’Holocaust espanyol– m’ha obsequiat tanmateix amb el seu recent Un poble traït, exhaustiva exposició, des de la primera restauració borbònica fins a la segona actual, de la corrupció endèmica i irredempta que ha fuetejat Espanya fins a dessagnar-la. També he pogut saldar l’antiquíssim crèdit que sobre mi tenia Milan Kundera i la seva “insostenible lleugeresa del ser” i fer les paus també amb un de la casa, Llorenç Villalonga (m’enrojolo en confessar que Bearn ha estat lectura inèdita). De Yuval Noah Harari li havia llegit el seu segon llibre, però he de dir que m’està agradant molt més el primer, el Sapiens, realment lluminós. I espero poder abordar aviat les conferències sobre literatura catalana del gran Gabriel Ferrater, així com els dietaris d’André Gide, suggerits per un amic dotat d’infal·libilitat en les seves recomanacions lectores.

En fi, que característica d’aquest confinament, arrest domiciliari o enclaustrament ha estat la gasiveria del temps a l’hora d’una platxeriosa xerrada amb creditors-convidats tan il·lustres. Per això, constato que el meu saldo deutor és encara molt voluminós, cosa que em porta a la reflexió-pregunta sobre quants dels meus conciutadans hauran fet les paus pel que pertoca als seus seràfics bons propòsits amb què, sota la fórmula de “aquest any, sí”, varen empassar-se el raïm del Cap d’Any.