A la tres
Optimisme i realitat
“Encara no s’havia sortit de la primera crisi del 2008 que ja n’ha arribat una altra
Un dirigent polític ha de ser optimista de mena. Si no, val més que agafi els trapaus i se’n vagi cap a casa. Però entre l’optimisme i la realitat sovint hi va un bon tros. Pedro Sánchez anunciava dissabte que es permetrà l’entrada del turisme estranger a partir del mes de juliol i que, mentrestant, tots plegats ens dediquem a conèixer els racons de l’Estat espanyol, que té llocs molt bonics. Això últim és cert. Hi ha llocs molt bonics. Però el que queda lluny de la realitat és pretendre que l’obertura de les fronteres signifiqui que se salvi una temporada turística que, si no està perduda, està molt tocada.
Espanya ha comès errors, molts, al llarg de la seva història. Un d’ells és basar l’economia gairebé de manera exclusiva en un sol sector productiu. És el que va fer amb la construcció quan s’entrava en aquest segle. Derrotada la construcció, es va entrar en una gran crisi econòmica el 2008 que abans del coronavirus encara no havíem superat. Moltes empreses i molts treballadors encara patien retallades salarials que s’arrossegaven d’aquella macrocrisi i problemes de liquiditat. Què van fer per superar-la? Basar altre cop de manera gairebé exclusiva l’economia en un altre sector. Ara tocava al turisme. La proliferació de companyies de baix cost i l’aparició d’allotjaments alternatius als hotels a través de plataformes digitals van provocar que la gent, tots, viatgéssim molt més. I que alguns s’enriquissin amb els allotjaments turístics il·legals. Però encara no s’ha sortit de la primera crisi que ja n’ha arribat una altra. És cert que aquesta ha tocat a tothom. De tot estrat social i econòmic. Milers de treballadors sense feina, empreses passant-ho molt malament i ajuts que no arriben. I no es pot tornar a fiar tot a una sola carta.
El sector turístic és fonamental, és cert. Però les anul·lacions són el pa de cada dia, els preus es tornaran a disparar i segurament hi haurà qui no tornarà a obrir per treballar només dos mesos. L’optimisme està molt bé i segurament és necessari. Tant com saber quina és la realitat.
