Tribuna
Un mestre de l’aforisme
“Els narradors diuen que no hi ha res com el moment en què la novel·la ha superat les primeres cent pàgines
No revelaré el nom de l’escriptor hongarès de qui vull parlar, perquè és en la ment de tothom qui llegeix això. I, si no fos en la ment de ningú, doncs tampoc no passaria res, perquè el valor del seu exemple continua vigent. Va ser allò que comunament es coneix com un escriptor secret —una figura que, entre nosaltres, té conspicus adoradors, val a dir-ho—. El que no va ser mai secret fou el procés de creació de la seva obra: ell mateix es va cuidar prou d’anar-lo relatant a un gasetiller cultural d’un conegut diari del país, que va arribar a comparar l’autor encara inèdit amb Émile Zola.
Planejava una novel·la immortal, que havia de mostrar, amb un prolix cartipàs de personatges procedents de totes les classes socials, l’evolució dels darrers anys de l’imperi austrohongarès. El projecte era ambiciós. Cada mes, el periodista connivent publicava mitja plana que ajudava a alimentar l’interès dels futurs lectors, amb titulars tan florits com aquest: “X. ja ha posat un nou maó en la construcció de la seva gran història moral sobre l’amagriment del nostre imperi.” Va publicar durant ben bé vuit anys notícies diverses sobre el llibre que, presumptament, anava creixent.
L’autor, a mesura que escrivia, enredava més i més la trama de la novel·la. L’argument semblava abastable, si no s’entrava gaire en els detalls. Però, per poc que es baixés a la cosa menuda, es veu que costava de seguir per la infinitat de fils que s’escapaven del que en podríem dir —en expressió manllevada al periodista— la troca seminal. Els narradors diuen que no hi ha res com aquell moment en què la novel·la ja ha superat les primeres cent pàgines, però encara perilla de desbordar-se embocant trencalls insospitats, perquè, de fet, la ment imaginativa del creador és un esplèndid bullidor d’idees i d’estímuls. Quan l’autor ja havia escrit 250 quartilles, per davant i per darrere, amb tinta negra de qualitat, el reporter ho va celebrar en portada: “La fi de la gran novel·la és més a prop.” Just acabat de redactar un capítol clau al tombant de la pàgina 300, però, el geni de les lletres va patir una crisi no pas creativa —era un grafòman—, sinó de concepte. I va estripar, un darrere l’altre, els tres-cents fulls escrits, i en va anar llençant els bocins a una llar les flames de la qual van empassar-se’ls goludament. De moment no va dir res al gasetiller.
En els següents quinze dies, només va ser capaç d’escriure aquest aforisme: “El batec d’una línia permet intuir la percussió del cor immens d’una novel·la.” ¿Ho entendrien, periodista i lectors? No va redactar mai més res. Però aquest aforisme fou estampat en un volum de 900 pàgines (paper bíblia), amb un nodrit corpus teòric dels principals assagistes i crítics del país, que comentaven la novel·la fantasma a partir de l’indici mínim de l’única ratlla que va publicar mai l’autor.