Llarga vida als pobles!

Resseguint espais d’estricte soledat entre l’espessor del camí fluvial, deambulo camí d’enlloc mentre acarono pregàries inacabades i noms oblidats. Ja fa dos mesos que no trepitjo la ciutat i cada dia l’enyoro menys: el vell ideal cosmopolita ha deixat pas a l’admiració per la bellesa de la pàtria domèstica. El confinament ens ha mudat de pell. Ho tenia clar però ara és innegociable, pontifico mentre arrambo la meva dona per la cintura amb un deix de concupiscència pretèrita, no canvio per res la vida de poble. Aquí les papallones no s’ofeguen a l’asfalt, els adjectius de Pla prenen un sentit més complet, la brisa de mitja tarda embolcalla migdiades antològiques i un servidor es pot alcoholitzar de matinada al jardí de casa mentre en Joan Dausà em recorda que a vegades caure no fa mal del tot. No en dubteu. Quan el món plora exasperat a una casa abandonada, la fressa del plany arriba esmorteït als pobles on un gaudeix de la solitud de sentir-se acompanyat. Per això, davant la revaloració de la rutina als extramurs durant la pandèmia, molts urbanites es plantegen amb veu alta si val la pena sobreviure al costat de tot si tens el risc d’acabar lluny d’un mateix. En definitiva, la frase de “jo no podria marxar del centre” ha deixat pas a “tu sí que tens qualitat de vida”. S’ha girat la truita i les estrelles han apagat les llums de neó.

De totes maneres cal deixar-ho clar. No som millors. No som més amables. No som més simpàtics. No som més honrats. No fem el pa més bo. Més atractius, sí, però tampoc acaba essent essencial. Així, doncs, fugim com de la pesta bubònica dels conceptes rousseaunians de l’home salvatge. Ben lluny. Ara, de la mateixa manera que moralment som reprovables com la majoria, també s’ha de puntualitzar que un confinament amb olor de bosc et regala de nou la pau robada per les nostres curses laborals al centre urbà, i amb els dies et recorda el plaer de gaudir d’una vida dual que ens permet abandonar el nostre jo productiu a les portes d’entrada de la ciutat. Que a quin poble visc? Cap informació. Hermetisme absolut. Acabo de fotre una apologia tan visceral que encara vindreu tots a viure cap aquí i, llavors, els veïns em diran que s’ha de ser més discret, que el bon català no tendeix a explicar les seves bondats vitals perquè la felicitat tan sols s’insinua per despertar enveges controlades. Res més a dir. Us deixo que avui al matí vull passejar una estona pel camí fluvial mentre els fills cerquen les restes del cadàver d’una serp que van trobar ara farà prop d’un any. És el meu bocí de felicitat: els crits dels nens perdent-se en el camí mentre la quietud que m’arrecera em xiuxiueja a cau d’orella que si no fos tan mediocre hauria sigut lleugerament modernista. Llarga vida als pobles!