Tribuna
Llepar-se les ferides
“Fa molt temps que el tacticisme ho domina tot... La generació de l’1-O està amortitzada
Quan s’albira el final del túnel després de molts dies de confinament i de desconcert, em sorprèn constatar que l’independentisme partidista torni a debatre el de sempre, com si res no hagués passat. Tenen raó els que descriuen la situació com una mena de bucle melancòlic que, a més, va acompanyat d’un munt de retrets i deslleialtats. La realitat és que tenim l’autonomia devastada, sota mínims, que ni tan sols s’assembla a l’autogovern de què es disposava abans que les urgències del tripartit ens aboquessin a la fracassada reforma estatutària del 2006. El fracàs d’aquella reforma, que va avalar el 90% de la ciutadania malgrat l’oposició de l’independentisme “oficial”, personalment va significar un punt i a part. Vaig quedar convençut que el “reformisme” tenia els seus límits en el context espanyol i vaig quedar vacunat amb relació als socialistes. Observar com actuaven va ser terapèutic: els vaig perdre el respecte. Però també vaig quedar convençut que hauria de passar molt de temps perquè l’independentisme polític pogués substituir l’independentisme sentimental dels autonomistes, estil Artur Mas i Felip Puig, i ara Joan Tardà i Gabriel Rufián, representants del “junquerisme” més tronat. Tothom que no fos cec va poder veure que la via reformista catalanista no aturaria el nacionalisme rampant de tot l’arc parlamentari espanyol. Cent cinquanta anys d’història es van esgotar el 2010.
L’octubre del 2017 l’independentisme també va fracassar. Els partits, dividits com sempre, no van saber vehicular el coratge de dos milions de persones que, sota la pluja i els cops de porra, van defensar les urnes i els vots. Junqueras i Puigdemont van fallar. Des d’aleshores que plora la criatura. Uns van acceptar la presó –llevat dels Jordis, que no van poder triar– i els altres se’n van anar a l’exili. La tria és com una metàfora de l’estratègia de cada partit. Tot i que ERC està més ben organitzada i “militaritzada” que JxCat, que és com una gallina que corre sense cap, ni uns ni altres ofereixen una alternativa creïble. Els empresonats perquè els seus aliats en el retorn a la via “reformista” se’ls pixen al damunt tantes vegades com els convé, incloent-hi el “paulisme” que enamora Tardà. L’espanyolisme no negociaria encara que a Catalunya el 100% de la població estigués per la independència. Els exiliats perquè ni tenen definida una estratègia ni tenen organització. La Crida no és res i JxCat és una ruïna. Vicent Partal ha escrit que “som un país intel·lectualment segrestat per uns irresponsables”. No li falta raó. Fa molt de temps que el debat d’idees ha deixat d’existir i que el tacticisme ho domina tot. Ja no assisteixo a reunions polítiques –i a les poques que assisteixo em cansen molt– precisament per això. Estic molt fart de sentir intervencions que són com piulades de Twitter. L’independentisme polític és un erm intel·lectual i políticament s’ha de reinventar. La generació de l’1-O està amortitzada.