Música catalana

Avui m’he despertat sentint algú que cantava a la placeta del davant de la finestra. Quan ha acabat només s’ha pogut escoltar el meu aplaudiment solitari. He pensat que ens hem convertit en un poble que no canta ni xiula pel carrer. Se n’ha perdut el costum. Pla en el seu El quadern gris explica el cas d’un conegut seu, molt golafre, que després d’un tiberi al final s’aixecava i deia: “Ara en cantarem una.” I segueix explicant que aquest home una vegada va anar a un restaurant de molta categoria i molts fums a Barcelona i, quan es va haver atipat, es va alçar i va exclamar davant els estupefactes clients: “Ara en cantarem una.” La meva àvia solia dir que qui canta els seus mals espanta. I la recordo cantant mentre feinejava. Com en Joan de can Pasqual, que sempre duia un carretó amb coses velles i xiulava com un ocell i trobar-lo alegrava el dia a qualsevol. Actualment, a algú que anés pel carrer cantant el prendrien per boig. Catalunya canta poc. Un país amb una gran tradició coral i de corrandes locals que encara pertanyen més a l’arqueologia que a la música popular, malgrat els lloables esforços de gent com Els Randallaires, que les recuperen amb adaptacions més actuals. Queden encara les sardanes, però costa molt adequar-les, per culpa de quatre ximples tradicionalistes que ho sacralitzen tot i prefereixen morir que renovar-se. A Andalusia van tenir més sort. Aquells que se l’agafen amb paper de fumar, els puristes, van alçar el crit al cel quan va aparèixer Camarón i companyia incorporant instruments de percussió i fusionant-se amb altres músiques, sobretot el blues. Ells volien que el flamenc es perpetués amb grans figures com Farruco, Mairena o Farina. Ara en el flamenc es parla d’abans del Camarón i després del Camarón, i han influït en músiques de tot el món. Aquí, la música catalana de la meva generació era o francesa, especialment la Nova Cançó, o repetir fins al fastig les pautes dels grans clàssics anglosaxons amb allò que es va denominar rock català. I una merda, català. Encara que molts es fessin les seves cançons, els esquemes eren els mateixos o molt similars a coses ja escoltades i molt més ben interpretades. M’agradaria molt que la música actual catalana tingués el seu propi segell, a banda de l’idioma. S’haurà d’esperar, però, que passi prou temps perquè els partidaris de matar la cultura en nom de la tradició siguin minoria.