D’on se’n va Nissan?

Diuen que Nissan se’n va d’Europa, però realment només se’n va de l’Estat espanyol. Segons tinc entès, no se’n va pas del Regne Unit, on sembla que es traslladarà la producció de la planta de Barcelona. Com a antic directiu de la companyia, no cal dir que la marxa de Nissan de Catalunya em dol a l’ànima. Altrament, és curiós que les plantes d’Àvila i de Los Corrales de Buelna es mantinguin i només es tanquin les de Catalunya. Recordo perfectament, en el decurs dels anys noranta, que, per evitar justament el tancament de la planta d’Àvila, vàrem traslladar-hi la producció de camions de la planta de la Zona Franca. Així teníem més espai a Barcelona per augmentar la producció del Patrol, de la furgoneta Vanette i del monovolum Serena. Potser es mantenen per la proximitat a les plantes de Renault.

La vinguda de Nissan a l’antiga Motor Ibérica, després de la marxa de Massey-Ferguson, fou una jugada mestra de Joan Echevarría, que representà la continuïtat de Motor Ibérica i la introducció, per primera vegada a Europa, dels mètodes de treball japonesos. Això va significar un avenç molt palès per al teixit industrial de Catalunya, tal com posava de manifest en el meu llibre La nova cultura empresarial, una resposta agosarada als reptes del segle XXI, en l’elaboració del qual també van col·laborar alguns dels nostres proveïdors. Fent una tasca impressionant, vam aconseguir adaptar els mètodes japonesos (amb tota mena de tècniques de gestió innovadores) per primer cop a Europa, de tal manera que alguns dels nostres tallers (com per exemple el de mecanització) foren reconeguts com a pioners arreu del món (fora del Japó, òbviament).

És inconcebible que es deixi marxar una empresa capdavantera com aquesta del nostre país, amb tot el que això representa de pèrdues de llocs de treball i de producte interior brut. Em dol haver-ho de dir, però el govern de l’Estat no ha jugat fort per mantenir aquestes fàbriques, com ben segur ha fet el govern del Regne Unit per evitar que Nissan marxi de Sunderland.

És trist constatar d’on se’n va Nissan. Se’n va d’un Estat que no s’implica en l’activitat industrial i menys encara de la zona catalana i per extensió de la Comunitat Valenciana. D’un Estat que inverteix on no ha d’invertir. D’un Estat que té abandonades totes les infraestructures de l’arc mediterrani, principalment les de Catalunya. D’un Estat que no afavoreix la recerca ni la innovació amb el grau que correspondria. D’un Estat que afavoreix les seves elits i desatén el gruix de la societat, les petites i mitjanes empreses, els autònoms i els treballadors. D’un Estat que concentra tot el poder i l’economia a Madrid marginant la perifèria. D’un Estat que no reconeix les peculiaritats socioculturals dels seus territoris, i un llarg etcètera. En definitiva, d’un Estat que no té prou poder ni credibilitat per retenir una inversió tan estratègica per al teixit productiu com és el cas de Nissan.

I ara què hem de fer? Primerament, veure si es pot reconduir aquesta decisió oferint a Nissan el que el teixit industrial de Catalunya pot aportar, facilitant-los els ajuts que calguin per mantenir la producció, procurant centrar-la en els darrers avenços tecnològics en el ram de l’automoció i de les noves eines d’intercomunicació i automatització. Si això fracassés, procurar cercar algú més que pugui fer-se càrrec de les plantes. Tant de bo fos alguna empresa catalana vinculada a la branca del transport, de les telecomunicacions i de l’economia circular. Òbviament, suposo que de tot plegat el govern de Catalunya ja se n’ocupa, però una vegada per totes cal parlar clar amb el govern de l’Estat, ja que no es pot seguir amagant el cap sota l’ala davant dels incompliments flagrants de l’Estat en tots els aspectes, amb l’arc mediterrani i particularment amb Catalunya, que no fan res més que empobrir la seva gent i fer-los perdre pes socioeconòmic. Ens hem de moure tots, cambres de comerç, patronals, sindicats, teixit professional i empresarial. Fins aquí podíem arribar. Ens cal un Estat procliu i avançat als desafiaments que té plantejats el món d’avui i encar més tenint presents les conseqüències de la Covid-19. De nosaltres depèn.