“L’assistència social encara és a l’UCI. Ens cal molta ajuda”

És així. Just després una setmana de tancar les escoles, els petits negocis van anar plegant i les feines de cambrers, de neteja i d’altres d’aquest tipus van deixar d’existir d’un dia per l’altre. La crisi anterior havia deixat moltes persones vivint en precari: desnonaments, pèrdues de petites propietats o feines en negre. Totes aquestes famílies que vivien al dia des de feia uns anys ara ho han perdut tot. I també hi ha els retornats, que havien aconseguit treure el cap i han hagut de tornar a buscar ajuda. La Covid ha accelerat una realitat que ja vèiem a venir, que sabíem que existia perquè la gent ja estava vivint sota mínims. La pandèmia ho ha ampliat i ho ha amplificat. Així com en la crisi sanitària no hi havia respiradors, i es va estar a prop del col·lapse, en l’àmbit de l’assistència social encara estem a l’UCI. Estem ajudant persones que abans ens ajudaven a nosaltres i ara venen perplexes per la situació de desesperació en què es troben.

I tant. Hi ha gent que fins ara ens ajudava a servir, o ens portava aliments o ens donava part de la seva producció a la botiga, que ara són ells els que ens necessiten, perquè han hagut de tancar, o perquè no han cobrat l’ERTO de què depenen des de fa dos mesos. I veus que no s’acaben de creure el que els està passant. Com aguantes dos mesos si no tens ingressos i no tens res al banc? Això és el que ens ha explotat de sobte. A aquesta realitat, s’hi afegeix el fet que el sistema social s’ha ensorrat. Moltes fundacions i empreses estan patint i ja no ens poden ajudar econòmicament. I, també, molts voluntaris amb què comptàvem ara no poden venir, perquè els hem de protegir de possibles contagis i perquè segurament tenen altres necessitats. A més de falta de subministrament d’aliments, estem sota mínim en ajut.

Els serveis que nosaltres intentem donar engloben l’acollida, l’acompanyament i l’assessoria jurídica en línia, la distribució d’aliments en espècie i els menjadors socials on es reparteixen pícnics, les ajudes econòmiques per comprar aliments o per cobrir el pagament d’una habitació en un pis compartit. Hi ha casos de famílies de tres o quatre membres vivint tots en una habitació rellogada, que ara no poden pagar. I el pitjor és que qui els la relloga també ens demana ajut per poder pagar ell mateix el llogater.

Sí i no. Hi haurà gent a qui arribaran i podran ajudar-la a remuntar. Però la majoria de les persones que ajudem estan fora del sistema. No tenen dret a ser empadronats o no tenen papers. Hi ha moltes persones que viuen rellogades sense permís, i mai podran accedir a un paper o al certificat que els caldrà per tenir els papers en regla. I altres no podran demostrar que han estat treballant i han perdut la feina perquè treballaven en negre. Tenim l’exemple que la renda mínima garantida a Barcelona només arriba a 3.000 persones. Això és insuficient. I ja veurem on arriba l’ingrés mínim vital. Serà difícil que beneficiï el tipus de gent que atenem nosaltres. O fem una aposta clara per donar feina i garantir feina al màxim de gent possible o aquestes ajudes pot ser que no siguin suficients.

Ajudar i ajudar. És així de senzill. Donar feina de nou a la persona que treballava a casa, si és el cas. O comprar aliments o altres productes a la gent gran que tenim a l’escala. I adquirir tots els productes que puguem a les botigues que ens quedin més a la vora: el pa, els embotits... El que sigui. Cal enfortir la xarxa de solidaritat de proximitat. Ampliar-la i expandir-la al màxim. I necessitem aportacions econòmiques per garantir avals de compra, per tal que la gent pugui comprar menjar el més a prop possible de casa seva. O targetes moneder per a persones que encara es poden valdre per elles mateixes. Es poden fer donacions a qualsevol entitat que estigui fent assistència social. No ha de ser Càritas, pot ser la Creu Roja o moltes altres organitzacions que estan destinant tots els seus esforços a ajudar tanta gent afectada per la crisi.