Rambles a la perifèria

De les coses positives, si és que se’n pot dir així, de restar confinats, una de les que més agraeixo és redescobrir el barri o, millor dit, la zona on vius. Els que vivim a la perifèria –a mi m’agrada dir-ne lluny del centre, abans no t’ho diguin els altres– teníem la tendència en moments d’oci d’anar a fer el volt a l’epicentre de la ciutat. Com la majoria. Aquests dies, però, sigui per la mandra o ja pel costum, a l’hora de sortir a prendre l’aire –passejar, caminar, etc.– escollim amb il·lusió fer-ho per aquests entorns on es respira més naturalesa i menys ciment. I no som pas pocs: aquests carrers i avingudes ara són un anar i venir de gent i s’han convertit en autèntiques rambles. Que poc originals que som, suposo.