Saliva

Els homes i les dones amb qui hem parlat al llarg de la vida pre-Covid ens han projectat molta saliva a la cara, com ara ens van recordant. Quanta? Depèn de l’edat de cada u –dels anys que fa que rep la pluja de bavalles– i de l’energia dialogant dels nostres interlocutors, a qui també hem ruixat amb el nostre aerosol salivar, sobretot si han estat de poques paraules; també, si hem garlat amb usuaris de pròtesis dentàries balderes segur que hem estat obsequiats amb un extra de xim-xim orgànic. Quasi sempre la bava ha estat disparada en forma gasosa, invisible. Però a vegades el nostre conversador, sovint vociferant amb força, ens ha dardat amb “capellans”, que és com, segons el diccionari Alcover-Moll, en llocs de Catalunya anomenen els esquitxos de saliva de qui parla amb pressa o excitat. Capellans! Per què algú va optar per dir-ne així de les partícules líquides projectades per la boca? Ve de quan els capellans, per excés en nombre i perseverança, resultaven una molèstia per a molts? D’aquestes gotetes disparades per la boca n’hem sentit dir també “patxitxos” (o hauria d’escriure “pachichos”?); la paraula sembla onomatopeica del sorollet que algú pot fer amb la saliva de la boca... En castellà, i d’abans del Preparao, alguns en diuen “felipes”.

Les col·lateralitats del coronavirus ens han fet pensar en aquestes coses, perquè al llarg de la vida hem parlat amb tothom a menys dels reiterats dos metres, els que eviten la pluja blanca de “capellans”, “patxitxos” i “felipes” que avui pot arribar-nos carregada de virus, però –és un consol– no ens prenyarà de Perseus com a Dànae. Enllà d’aquesta pluja de plata, i en progressió ascendent, hi ha les escopinades, però aquesta fórmula, a diferència de les anteriors que són inconscients, només l’hem sentit usar com a deliberada agressió al proïsme: algú ha escopit a un agent per ofendre’l o per infectar-lo amb el gargaix (normatiu: gargall) retingut a la recambra després d’haver-se escurat enèrgicament el moc groc de la gargamella. Aquesta arma fa pensar que, durant l’apoteosi de la sida, algú usava una xeringa suposadament infectada de VIH com si fos una pistola. Però la sida, tot i la letalitat, sempre va permetre fins i tot el petó de llengües trenades i, en canvi, la Covid no tolera ni donar-se la mà... I, ja que ha sortit, com és que va generalitzant-se el ridícul i incòmode colze a colze havent-hi fórmules elegants com la reverència oriental més o menys intensa, o la mà al cor occidental?