És l’hora de reactivar l’economia des del món local

La pandèmia de coronavirus ens ha canviat. La Covid-19 ha modificat els nostres hàbits i la nostra forma de viure, és evident. Les comoditats i els marcs mentals que pensàvem infal·libles s’han desdibuixat, com també va passar una dècada enrere. Ens preguntem, però, si al contrari del que va passar des del 2008, des de les institucions i les administracions, hem après la lliçó. En part sí, aquella experiència ens va servir d’aprenentatge, però encara manquen coses.

Aquestes setmanes veiem com totes les administracions públiques, de les més locals a les més globals, busquem la fórmula per superar la crisi que ja tenim al damunt. La col·laboració, les sinergies i el treball en equip són receptes que demanen altura de mires i generositat. I aquesta crisi demana, sobretot, generositat, coordinació i compromís compartit. Hi hem d’arribar. Hem d’estar a l’altura de les necessitats del país, a l’altura de la ciutadania.

Fa 10 anys, després de les eleccions municipals, molts ajuntaments i governs locals es van trobar amb grans dificultats econòmiques per tirar endavant, però la situació no té res a veure amb la d’avui dia. El 2011 no és comparable al 2020. Els deures s’han fet; ara cal continuar el ritme i no dubtar a l’hora de prendre decisions, perquè allò que decideixin les administracions públiques ens podrà ajudar a sortir, o no, de l’atzucac on ens trobem. És per això que ara el món local i la Generalitat han de ser el tractor de dinamització econòmica que necessita el país. Les polítiques públiques han de brillar en eficiència, coordinació, optimització i sentit comú i col·lectiu.

És hora d’inversió pràctica per generar ocupació, és hora d’ajudar la ciutadania que més pateix. Per això, ens cal poder reactivar l’economia de proximitat redistribuint recursos de plans i fons com el PUOSC, fons de cooperació o fons europeus, entre d’altres. Ens calen instruments per fer inversió; les obres que s’emprenguin han de ser pràctiques, que responguin a les necessitats reals de la gent, que fomentin la cohesió social, ja no és temps d’obres faraòniques sinó de l’urbanisme a escala humana i sostenible, integrat al municipi. És moment per crear ocupació, imprescindible per dinamitzar les empreses i els autònoms. Ara és moment d’estar a l’altura i ajudar a tirar endavant els treballadors i treballadores que passen per un mal tràngol.

Com a alcaldes i alcaldesses, sabem que el món local disposa d’instruments per afrontar aquesta crisi. El coneixement de l’entorn i les necessitats pràctiques i vitals dels conciutadans són la base per saber dinamitzar l’economia de cada territori. La proximitat és un factor d’eficàcia. A més, les administracions supramunicipals i el govern també tenen instruments poderosos per finançar i ajudar els nostres municipis, la trinxera real entre ciutadans i l’administració superior. Amb generositat, humilitat i bona administració aquests recursos són multiplicables.

Ens calen també, però, més eines, com per exemple flexibilitzar la regla de la despesa, que limita la nostra capacitat d’acció, o poder disposar lliurement dels romanents de tresoreria que hem aconseguit generar gràcies a una gestió acurada. 

La llei de contractes ens faria un gran servei, és més necessària que mai. El govern, sota el guiatge, primer, del conseller Raül Romeva i, ara, del vicepresident Aragonès, va canalitzar aquesta urgència amb un projecte legislatiu ambiciós però adequat a les necessitats del país. Ho va intentar i no se’n va sortir, però segur que ningú troba que sigui un disbarat que en les adjudicacions públiques, més enllà del preu, es tinguin en compte la creació d’ocupació, la proximitat o el coneixement del territori a l’hora de prestar un servei públic. Oi que no? Doncs fem-ho!

Ara és moment de revertir aquesta crisi en una finestra d’oportunitats. És hora que totes les administracions, començant pels ajuntaments, alineem les polítiques públiques pel bé col·lectiu. És hora que cada administració converteixi aquesta crisi en una finestra d’oportunitats, si no, no haurem après la lliçó, i no ens podem permetre que aquesta crisi la paguin els de sempre, com malauradament va passar fa una dècada.