Dimarts negre

“Ningú neix odiant una altra persona a causa del color de la seva pell, els seus antecedents o la seva religió. La gent ha d’aprendre a odiar. I si poden aprendre a odiar, se’ls pot ensenyar a estimar, perquè l’amor va d’una manera més natural al cor humà que allò oposat.” Aquesta frase de Nelson Mandela és només una de les moltes que dimarts van omplir les xarxes socials amb l’etiqueta #blackouttuesday arran de l’assassinat del ciutadà afroamericà George Floyd a mans de la policia. Gent anònima i famosa que s’ha sumat a la protesta com a fórmula de pressió a un sistema, el dels Estats Units, que ven el somni americà com a fita de la felicitat però que resulta ser una fal·làcia si no ets jove i blanc. A Minneapolis, un negre té nou cops més possibilitats que un blanc de ser detingut per un delicte menor i a tot el país un afroamericà té tres cops més possibilitats que un blanc de morir a mans de la policia. I d’això, sense pal·liatius, se’n diu racisme; els Estats Units viuen els seus pitjors disturbis racials des del 1992, i la resposta de Donald Trump, com sempre fan els que no tenen raó, ha estat la violència policial. Aquesta reacció no és nova, ja la vam viure a casa nostra per l’1-O. De tota manera, al president nord-americà els disturbis li ofereixen la possibilitat d’utilitzar un discurs de solvència contrastada: els demòcrates són uns tous. Trump sap molt bé a qui es dirigeix. A tota una legió de votants que, sense pudor, creuen que la mort de Floyd ja està bé. I que n’hi hauria d’haver moltes més.

La situació d’Amèrica va molt més enllà. A la indignació de la mort d’un home negre que avisava que no podia respirar cal sumar-hi un altre fet rellevant: la cultura de la violència que impera al país, ja sigui entre blancs, entre negres o entre ells mateixos. La política d’armes personals, totalment normalitzada en alguns estats, fa fredor. I amb una societat tocada per les morts i la pèrdua de llocs de treball, tot barrejat és perillós. Però a Trump ja li va bé.