Búnquers

La pandèmia ha permès una ecografia de les interioritats de moltes institucions. El rei va aprofitar la Covid-19 per minimitzar la corrupció de l’emèrit. En el discurs buit de Felip VI per la crisi sanitària no en va fer cap esment. La monarquia és la clau de volta del règim i de l’estat extractiu que el suporta. Exerceix el poder simbòlic de la unitat de la nació. I amb els poders sobre els militars que li dona la Constitució, la fa protagonista dels grans cops de timó de l’actual període: 23-F del 1981 i 3-O del 2017. Ara mateix, el cap d’estat major ha fet arribar directament al rei les demandes corporatives de l’exèrcit saltant-se la ministra de Defensa, malgrat el pressupost en material militar de 7.331 milions d’euros.

Sota el rei i l’exèrcit hi ha el directori policial-judicial. La interconnexió familiar i ideològica fa que fins i tot els segments dominants a dins del deep state, d’ultradreta espanyolista, trobin inassumible un govern titllat de chavista i que pretén tenir gestos simbòlics amb els independentistes. D’aquí el recent incident entre Marlaska i Pérez de los Cobos. Un ministre, d’historial poc pulcre en drets humans i que ha aplaudit, ascendit i honorat els cossos policials per les accions de l’1-O del 2017. Però no és el govern contra l’Estat profund; és l’Estat profund franquista contra la franja jacobina no franquista de l’Estat profund. Són contradiccions secundàries al si d’un búnquer, que, amb tot, se sent insegur de la seva cohesió nacional quan el govern ha de treure al carrer i a les rodes de premsa, policia, Guàrdia Civil i exèrcit, tota la simbologia de l’estat carcassa, armadura o exoesquelet, en un cas insòlit a Europa.

L’ecografia també ha mostrat la creació d’opinió monolítica dels mitjans de comunicació del règim. I les posicions descarades de l’oligarquia econòmica fent pressions per garantir una sortida de dreta a la crisi, amb la prioritat de l’acord PSOE i Ciudadanos, amb suport explícit dels barons com els d’Extremadura, Castella-La Manxa i Aragó. Amb la Covid hem vist manifestar-se Juan Roig, de Mercadona, contra un govern que, submís, no ha prohibit donar injeccions econòmiques a les empreses que tinguessin fons en paradisos fiscals, com han fet altres països europeus; o bé ha incomplert la promesa que les grans empreses no podrien accedir als ERTO sense renunciar a repartir beneficis.

Davant d’aquesta ecografia del búnquer es pot estar temptat de crear-ne dos de propis: l’independentista de debò, o el d’esquerra de debò – minsos i poc armats–. Metrallant-se entre ells, però sense sortir a batallar al camp, i disparant per l’esquena, des del purisme, als qui hi surten. O bé, tenint molt clar qui hi ha al davant, no creient que la diversitat de colors del búnquer espanyol –rosa i blau– en significa una contradicció principal. Però alhora ser prou àgils, empàtics i líquids, per penetrar les esquerdes que té i aprofitar-ne les contradiccions secundàries; i ser capaços de congriar la més alta complicitat de tots els qui pateixen les exaccions del búnquer/estat/règim per aterrar-lo.