La determinació

Dos anys després de la seva aplicació, el 155 encara és present en cos i esperit, a Catalunya i a Espanya. La Catalunya desenganyada de la Transició, la de la majoria independentista al Parlament, tenia el dret i el deure de mirar més enllà, i ho va fer l’octubre del 2017, però li va faltar com a mínim la determinació que a Espanya li va sobrar per impedir-ho. Carles Puigdemont reconeix ara l’error de suspendre la proclamació de la República en virtut d’un diàleg impossible. Mentrestant, a Espanya, ningú qüestiona ni les condecoracions als policies que van agredir brutalment ciutadans participants en un referèndum, ni els informes policials falsos o els processos judicials tendenciosos que han portat polítics i líders socials a la presó o l’exili i centenars de càrrecs, funcionaris i professionals a l’angoixa de la persecució judicial. Tampoc qüestiona ningú la legitimitat d’un 155 clarament extraconstitucional o d’un Tribunal Constitucional comprat políticament, desacreditat com a àrbitre imparcial i finalment constituït com a repressor de la llibertat d’expressió d’un Parlament democràtic. A Espanya se li n’ha anat la mà en aquest afer, clarament, i així li ho han dit diversos tribunals europeus, les Nacions Unides, Amnistia Internacional i l’Organització Mundial contra la Tortura, però això no ha minat la determinació del govern, els tribunals, els partits i els mitjans de propaganda espanyols, i si algun d’ells ha tingut la temptació de passar vergonya davant tant d’atropellament als drets i al que se suposa que hauria de ser la democràcia espanyola, en té prou callant i mirant a una altra banda, com han fet la majoria d’intel·lectuals, polítics i càrrecs de l’Espanya progressista i d’esquerres. Que avui en dia, amb el PSOE i Podemos al govern, la fiscalia s’estigui barallant amb el jutge de torn per intentar impedir cada permís de sortida dels presos polítics catalans, exigint “reeducació” ideològica, demostra quin és el full de ruta de la democràcia espanyola del segle XXI per protegir i perpetuar allò que al segle XVIII un rei dèspota, investit per Déu, es va inventar i va imposar: la indivisible unitat de la sobirania espanyola. Tres segles després, a la independència de Catalunya no li calen més raons, però sí més determinació.