No obriu les escoles

Ja he narrat anteriorment l’infern en què pot derivar teletreballar amb criatures, sobretot si aquestes han decidit que, lluny de les aules, no se’n recorden ni d’on és el peu esquerre. Per tant, és impossible desitjar més que jo que les escoles obrin les portes i comencin a recuperar l’antiga normalitat. I no vull aparcar els meus fills, els ho asseguro. Desitjo sobretot que recuperin l’alegria de formar part d’un projecte col·lectiu que els aporta coneixements i valors i que treu molts infants, durant hores, d’una realitat que s’ha tornat més crua. I també vull una mica treballar en pau, no els ho nego. Però penso, en paral·lel, que no es poden obrir els centres escolars mentre la sensació que ens arribi a les famílies i al professorat sigui que el disseny del nou format és un campi qui pugui, un busca’t la vida dirigit a la comunitat educativa i, de retruc, als ajuntaments. El que vivim aquests dies té gust de pegat. No hi ha solucions màgiques davant una situació inesperada i complexa, però tampoc es pot deixar tot en mans d’una certa improvisació. Ara bé, la situació no es resoldrà des del xoc entre la comunitat educativa i el govern català, ni des de la judicialització de les diferències. Cal perseguir sense descans uns consensos que permetin afrontar la nova normalitat i que incorporin mesures extraordinàries fins que l’obertura de les escoles es pugui fer sense fissures. I tenir un pla tan afinat com sigui possible per si a la tardor hi ha un nou pic. Ja es va tard contactant amb aquell alumnat que els mestres van perdre de vista el 12 de març, o reservant una partida econòmica per facilitar el dia a dia de les famílies, en cas que la tornada a l’escola es resisteixi, que incorpori ajudes per poder atendre els menors sense recórrer als avis. També s’escau que el professorat remi a favor de les mesures acordades i aportar tranquil·litat a les famílies, en lloc d’instar-les a no fer ús dels centres, com està passant. I, sobretot, i per variar, sobra crispació i soroll.