la crònica
Lliçons del confinament
Són bossetes que contenen màscares apropiades per prevenir el coronavirus. Les ha fet l’Arianna, una noia adolescent de Girona que juntament amb la resta de la família han estat tancats a casa seva. Les ha escampades entre familiars i amics, que les hi han agraït i elogiat.
Després de tant de temps, han après tots plegats algunes lliçons. Els fills i filles menors me’n parlen:
“Ara apreciem més la família. Alguns parents han estat malalts; ens hem adonat que ens estimem i els hem tingut presents. Hem après tecnologia, a parlar telemàticament amb amics, a dominar els correus, a fer classes en línia... i també hem descobert per Youtube receptes de cuina. Les hem portat a la pràctica i els pares han dit que força bé... Se’ns ha disminuït l’estrès d’anar i venir de classe. Hem tingut més hores per dormir. Ens ha sobrat temps per organitzar les classes. Les lliçons han continuat a bon ritme, comptant amb l’ajuda –inestimable– de germans i pares. Han coincidit temps d’exàmens, que s’han superat amb nota!
Cansats de la televisió, hem invertit en lectura: el Càntic del sol, de Francesc d’Assís. Quina passada! Les vinyetes del Capitán Trueno de Víctor Mora. Allò són aventures. També hem après, per exemple, que l’escórpora per refugiar-se es camufla. I que el pop llança tinta com a mitjà de defensa. Hem apreciat els dibuixos de Pilarín Bayés en multitud de contes il·lustrats. Hem escoltat més música; no ha faltat temps per mantenir diàlegs i polèmiques. Però ara ens entenem més! Hem guanyat en autonomia personal, i ens hem conscienciat amb la dura realitat del que estava passant a la nostra ciutat i arreu del món.
Quan ha convingut i ha fet bon temps, tota la família hem pujat al terrat a respirar una estona i per contemplar el panorama de la ciutat des de dalt; ens hem posat a punt tots plegats amb un somriure per fer una foto i enviar-la als avis, que fa temps que no ens veuen, per tal de superar l’enyor (dels avis).
Ens hem organitzat per ajudar en les tasques de la casa, no sense discussions, i algunes emmurriades... Sovint hem tingut sensació de temps perdut, és clar. No hem pogut sortir de festa. Incertesa sobre el futur; hi haurà viatge de final de curs? Falta de contacte amb amics i amigues. Sovint hem perdut la referència del temps, els dies de la setmana no comptaven: tots eren gairebé iguals. Quan ens ha estat autoritzat poder sortir als carrers ens hem mudat, i hem baixat l’escala per primera vegada en tres mesos... Però la ciutat ens ha semblat estranya: moltes botigues encara tancades, bars amb les cadires apilonades, places gairebé desertes, ratlles a terra, tothom amb tapaboques... Ens hem mirat, i algú ha fet la proposta: per què no tornem a casa?”