Farners, ‘Zona zàping’

Consulto a Facebook la pàgina No ets de scf si no... i constato que hi ha consens: amb la pandèmia la natura ha recuperat l’espai que li pertocava. Sí, noi. Al voltant dels contenidors hi torna a proliferar l’espècie que-recicli-ta-mare. Au va, menys queixes i mirem què passa en alguns cantons suïssos. La recollida selectiva separa paper i cartó, alumini, plàstic PET i vidre. La resta ja és rebuig. El cas, però, és que el rebuig l’has de baixar en unes bosses homologades que costen tres francs... la unitat! I pobre de tu que facis trampa. Per aprofitar al màxim les bosses, el ciutadà procura comprar productes que no vagin envasats en plàstic o brics. Però el millor del cas és que hi ha un factor encara més dissuasiu que la multa: la vergonya d’haver decebut la col·lectivitat. I ara tu et penses que ho explico per fomentar la vergonya entre nosaltres... Doncs no. Com vols que funcioni una urbanitat tan calvinista i rigorosa en una societat de fot-li que és de Reus com és la nostra? Diria que aquí la solució passa per la instal·lació de càmeres urbanes a cada punt de deposició. —I així multem els infractors? —No, home! Així els inoculem l’esperit de superació! Tanca els ulls i ho veuràs: a la televisió estrenen un altre programa d’aquests que confonen manca de timidesa amb manca de sentit del ridícul. D’antuvi el bípede que-recicli-ta-mare es limita a saludar tot deixant l’andròmina al costat del contenidor. Al cap d’uns dies ja baixa amb la família a fer quatre passes de ball davant de càmera i acaba inscrivint-la al concurs estrella de la cadena. Tatxííín! Els vencedors de la tercera edició del Tu sí que ets ben parit! han estat (suspens)... la família Ics, que, vegin, el dia tres de juny va llençar al carrer, d’una tacada, el matalàs de matrimoni, catorze lleixes, una pica, vuit bidons i el tatano del nen! Però quina solució és aquesta, ara em diràs... Que no la veus? Per arribar als quinze minuts de fama que vaticinava Andy Warhol, els concursants s’espremerien la neurona. Primer es desfarien de la roba, després de cortinatges i electrodomèstics, seguirien envans, finestres i tancaments de la casa... per acabar llençant-se ells mateixos. D’entrada ho farien al contenidor de l’orgànica, però després, per un noble esperit de competència, ja separarien fèmurs, tíbies i peronés (al gris), musculatura, ronyons i budellam (al marró) i les ulleres (al verd?). La neurona, el vent se l’enduria.