Recuperar el Park Güell

Sense restriccions, de franc, i buit de turistes. Així trobem aquests dies el Park Güell, que Gaudí va anomenar a l’anglesa perquè volia imitar els parcs residencials britànics. Una situació que gairebé ens costa de creure als barcelonins que anem a passejar-hi. Cal fer molta memòria per no veure les cues d’estrangers a la porta d’un espai on, quan encara no han obert les visites a la zona monumental, ve de gust anar-hi. El verd s’ha renovat i ha esclatat a la primavera fins a vestir la creació modernista.

Això vol dir que ens reconciliem amb Gaudí? Bé, mai hi hem estat del tot barallats. Potser sí que ens molesten les aglomeracions al voltant d’edificis com La Pedrera o la Casa Batlló, tot i entendre que la passió que desperta el geni modernista és un negoci que mou cabassos de milions d’euros. També som conscients que el fet d’haver tancat espais com la Sagrada Família ha provocat que la meitat de la plantilla hagués d’anar a un ERTO.

Això no exclou que gaudir del Park Güell sense la gentada habitual sigui una de les coses que trobarem a faltar de l’excepcionalitat d’aquests mesos que ens ha permès redescobrir els espais propers i recuperar-los. Els monuments aviat s’ompliran de visitants. Ja se sent més soroll al carrer i comença a haver-hi embussos de trànsit. La nova normalitat s’assembla bastant a la vella, la veritat. Que no n’hem après res, de la paràlisi?