LA GALERIA
Els hem enyorat
Ha passat avall la festa major del meu poble, marcada és clar per la pandèmia, i amb una absència important: no s’ha pogut ballar el ball de gegants, cavallets i mulassa. És, de llarg, el que hem enyorat més. Perquè una festa major sense el nostre folklore local, històric i tan arrelat en l’esperit dels pescallunes ve a ser, tal com deia el gran Baudelaire parlant d’altres mancaments, com una senyora molt guapa a qui li falta un ull.
Que el nostre primer ball de festa el tenim molt arrelat tots els vilatans, n’hi ha mostres a dojo, n’esmentaré una que he viscut en persona. Amb uns amics hem anat algunes vegades a fer música (música més aviat de nyigo-nyigo) a l’escola bressol del poble. Mentre cantem En Jan petit, Quan les oques van al camp, Deu pometes té el pomer, etc., nens i nenes (de dos, tres i quatre anys) estan asseguts a terra, escoltant i picant de mans. Però quan amb el piano comencem a tocar La Pastoreta, la Matadegolla o la Sardana curta, que són temes musicals dels cavallets, com si tinguessin una molla al cul, immediatament s’aixequen tots i es posen a ballar, imitant els gestos, el punteig i els salts dels cavallets. I cada vegada m’ha vingut pell de gallina, perquè cada vegada ha resultat increïble, entranyable.
Aquest ball de cavallets, gegants i mulassa, tan curiós com elegant i original, és un valuós document viu de la dansa tradicional catalana. L’origen que el motivà ens és incert i desconegut, diguin el que diguin alguns entusiasmes locals. És un ball les primeres referències escrites del qual es remunten al segle XVIII, i ha esdevingut símbol inequívoc i manifest de la nostra celebració, carnet identitari i ADN de tots els santfeliuencs (i santfeliuenques, oidà).
Ai de nosaltres, pobres pescallunes, si no tinguéssim aquest tresor folklòric i històric que exhibim amb tanta ufana i solemnitat. Ai de nosaltres, perquè la nostra festa major seria una cosa neulida, banal i sense ànima. Per això no em puc estar de dir que els hem enyorat molt, i així ho subratllava concretament el nostre alcalde en el parlament previ a aquesta festa confinada d’enguany, que es va emetre per la televisió local. Ai, perdonin: com que sempre parlo del meu, del nostre poble, he oblidat de dir que es tracta de Sant Feliu de Pallerols, a la Garrotxa meridional, tal com deia Josep Pla, que, en una visita curta però intensa, se n’enamorà o quasi.