Judicialització ‘urbi et orbi’

Tot i que no era un fenomen nou, la judicialització de la política va agafar embranzida a l’Estat espanyol arran del fet que, el 31 d’agost del 2006, el PP va dur la reforma de l’Estatut al Tribunal Constitucional. Un partit que no tenia suficients vots per influir en la reforma d’un estatut autonòmic, pactat entre les parts, aprovat pel Congrés dels Diputats i referendat pel poble en referèndum, buscava una porta de darrere. Aquella maniobra, un veritable cop d’estat pel prestigiós catedràtic de dret constitucional Javier Pérez Royo, va obrir la capsa de Pandora, una capsa que els governs espanyols posteriors no han pogut/sabut/volgut tancar. En aquests moments la justícia espanyola està desbocada, dominada per l’ala més dura del PP i per Vox, i fa el que vol. Tant és així que en un exercici més propi de l’Albània d’Enver Hoxha, el poder judicial espanyol s’ha aïllat del món i ja no accepta ni la doctrina del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Aquesta forma de fer, aquella que tots identifiquem amb el dia a dia dels Estats Units gràcies a un seguit de sèries prou conegudes, s’està estenent. Foment del Treball du als jutjats les convocatòries de vaga general. L’Ustec, el sindicat majoritari en l’ensenyament públic, porta als jutjats el Departament d’Ensenyament perquè obre les escoles. Els Mossos demanen les mascaretes contra la Covid-19 a un jutge, en lloc de fer-ho al govern espanyol, que era qui regulava aquest tema en estat d’alarma. Etcètera. Tot plegat és lícit, i tant!, però, és lògic? No m’atreveixo a dir que sigui una inèrcia perillosa perquè, justament a causa del mal funcionament de moltes de les actuals institucions, aquesta pot ser l’única sortida que tenen determinats col·lectius per poder defensar els que consideren els seus drets. Però tot plegat ens hauria de fer reflexionar cap a on anem com a societat si el que hem de preveure abans de prendre una decisió, política o no, no és els seus beneficis, o les seves conseqüències, sinó qui la denunciarà al jutjat?