Final de curs

Estava mirant un aparador de vambes d’oferta i vaig notar com irrompien just al costat una família amb dues criatures petites i un cotxet. “Aquest és un bon lloc”, va sentenciar la mare, i tot seguit la canalla, calculo que de tres i cinc anys, van agafar la bossa de joguets que ella els allargava i la van buidar a terra. En un moment van quedar escampats tot de rasclets, pales, galledes i ninos de plàstic de colors, amb els quals es van posar a jugar sense dilació als meus peus. No feien pas nosa, perquè allà el carrer fa una mica d’entrant que eixampla la vorera. Si me’ls mirava, va ser ben bé perquè havien anat a raure al mateix aparador on era jo, però la mare va creure’s en l’obligació de justificar-se o, potser, de reivindicar-se. “Com que no podem anar als parcs, ens hem de buscar la vida, no?”, va deixar anar mentre es despenjava una pesant motxilla creuada de l’espatlla i s’asseia resoluda a terra amb els fills. Dues o tres persones es van aturar a mirar l’escena, desconcertades per si allò era una protesta organitzada o un acte aïllat. La majoria reien, com si fos una ocurrència o un truc d’aquells de càmera oculta. Una parella va passar-los pel costat amb una ganyota de desconfiança. Un noi va fer-los de lluny una fotografia amb el mòbil. “No tinc pas manies, jo”, continuava dient la mare amb un camió de bombers a la mà que li donava de sobte un aire més desvalgut que entremaliat. Devia bullir per dins, però per als fills, absorts en el joc, procurava adoptar una actitud desimbolta i fins i tot feliç, encara que, veient que jo seguia allà palplantada, tornés a alçar el cap per dir-me: “M’és ben igual quin efecte fem; arriba un moment que m’és igual tot.”

Era jove, d’uns trenta-cinc anys, li poso, i tenia una mirada fulgurant i un somriure encantador. Vaig intentar recordar l’aspecte demacrat que presentava jo quan el meu fill tenia l’edat dels seus i anava a tot arreu amb el meu carregament de joguets, tovalloletes, termos i galetes ficats dins una motxilla que pesava massa. Haver hagut d’estar-nos tancats a casa més de dos mesos també ens ha deixat tocats, però el meu fill té deu anys, i no necessita els parcs, només unes sabatilles noves perquè ha seguit creixent i ja li convé un quaranta-dos. Com s’ho ha fet aquesta mare, tot aquest temps, sense escola, sense poder sortir, treballant a casa enmig de la plastilina, els xiscles i un escampall de cubs? Els meus maldecaps em semblaven irrisoris en comparació amb el seus. Al capdavall, a nosaltres ja se’ns permet una mica de botigues, una mica de futbol, una mica de tertúlia al bar i quatre estiraments al gimnàs, però la mainada, què tenen, sinó els estris de platja guardats dins una capsa perquè els continuen negant, com si fossin leprosos, el tobogan i el sorral?